Joan Gómez i Segalà, secretari de la Junta de JP (23/02/2011)

Dos exemples de possibles retallades que no afectarien la qualitat dels serveis públics ni la recuperació econòmica.

Joan Gómez i Segalà, secretari de la Junta de JP / 23/02/2011

Ara que tothom ha pres consciència que d’on no n’hi ha no en raja, i que no tenim més remei que retallar fins i tot allò que havíem acordat considerar necessari i imprescindible, val la pena fer una reflexió sobre les retallades en l’administració pública.

Deixem ara de banda que el mateix conseller Mas-Colell considera desorbitada la contribució fiscal de Catalunya. Deixem també de banda les retallades a les prestacions socials (pensions de vellesa, subsidis d’atur, prestacions de maternitat, etc.). I ara fixem-nos en les retallades de les despeses de l’administració, per veure com es fan anar les tisores.

Pla de pensions

Els treballadors de la Generalitat percebem diverses formes de remuneració. A més del salari, també rebem vals restaurant, podem beneficiar-nos d’un fons d’acció social que compensa diverses eventualitats (naixements, estudis, parents dependents, defuncions, etc.), i des del 2004 rebem una aportació anual a un fons privat de pensions. Aquesta aportació és força minsa, però les condicions econòmiques són extraordinàries, perquè en som titulars més de 100.000 partícips. La pensió de jubilació de la majoria de treballadors serà una mica inferior al seu sou actual. En canvi, si els alts càrrecs només comptessin amb la pensió de la Seguretat Social tindrien una fortíssima reducció d’ingressos quan es jubilessin. Per tant, aquests sí que tenen molt d’interès a completar aquest pla de pensions de la Caixa, amb condicions tan favorables. Qui ha pres la decisió de retallar els sous i mantenir un pla de pensions privat per a tota la plantilla? I per què? Potser per no fer enfadar els senyors de la principal entitat bancària del nostre país? 

Programari

Bona part de la plantilla de la Generalitat treballem amb ordinador. L’ordinador es pot fer funcionar amb dues menes de programari: el lliure i el de propietat. El programari lliure és gratuït, adaptable a les necessitats (i a la llengua) dels usuaris, i fomenta la innovació entre els usuaris. En canvi, el programari de propietat vincula l’usuari amb una empresa, aquesta pretén el monopoli a través de la incompatibilitat amb els productes dels competidors, la innovació queda restringida als investigadors que formen part de l’empresa informàtica, etc. Aleshores, el funcionari es pregunta: quin interès té l’administració en pagar tantes llicències per a utilitzar els programes d’una gran empresa nord-americana, que tradueix els productes al català tard i parcialment, i que ha produït alguns sistemes operatius famosos per deixar penjat l’aparell? Si l’alternativa és gratuïta, i fomenta que els catalans siguem més oberts a la innovació, per què continuem sotmesos al programari de codi tancat? Per no molestar els senyors d’una gran multinacional nord-americana?

És pensant en tot això que un s’adona que es redueixen dràsticament els pressupostos públics sense renunciar als encàrrecs milionaris a grans empreses. I és clar, així ni un se sacrifica a gust ni el govern resol el dèficit... Si tot això va ser possible amb governs d’esquerres, a qui li queda esperança? Doncs a mi: com que el Govern afirma que la crisi és tan i tan forta, jo crec que es veuran obligats a retallar fins i tot això. No us sembla?

Ah, i no ens n’oblidem:

Beneficis de la Caixa en l’exercici 2010: 1.507 milions d’euros.
Beneficis de Microsoft entre octubre i desembre de 2010: 6.630 milions de dòlars.