Jordi Tejel, membre de Justícia i Pau (26/01/2011)
No és cap secret que les relacions entre el govern turc i els kurds han estat difícils des de la fundació de la República turca el 1923.
Jordi Tejel, membre de Justícia i Pau / 26/01/2011

No és cap secret que les relacions entre el govern turc i els kurds han estat difícils des de la fundació de la República turca el 1923; no només amb els kurds a l’interior de Turquia, sinó també amb els kurds que vivien als Estats veïns, i en especial a l’Iraq. Turquia va fer tot el possible per evitar que l’antic vilayet de Mossul, majoritàriament habitat per kurds, fos incorporat a l’Iraq durant els anys 1925. Durant els anys següents, els turcs van seguir contestant aquesta decisió presa per la Societat de Nacions, sota la inflluència de la Gran Bretanya, país que s’havia fet càrrec del mandat a l’Iraq. Tot i així, el govern d’Ankara va acabar per resignar-se a “la pèrdua” de Mossul.

Quan la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) va començar la guerrilla el 1984, el nord de l’Iraq es va anar imposant com a refugi natural dels rebels kurds que lluitaven contra el govern turc en favor de la independència. A partir d’aquell moment, i de manera regular, les forces armades turques van anar intervenint militarment al Kurdistan iraquià per atacar els rebels del PKK. I de manera secundària per fer entendre als kurds iraquians que no havien de col.laborar amb el PKK. Les relacions entre el govern turc i els kurds iraquians van ser encara més tenses després de la creació d’una zona de seguretat al nord de l’Iraq el 1991, després de la desfeta de la revolta kurda i xiïta contra Saddam Hussein. Gràcies a la protecció internacional, els kurds van poder escollir un Parlament regional i establir les bases d’un quasi-Estat, escapant a l’autoritat de Saddam Hussein.

La invasió americana de l’Iraq el 2003 i la posterior fi del règim iraquià només han fet que enfortir la seguretat i l’autonomia política del Kurdistan iraquià. Tot i així, el nord iraquià manté una economia poc diversificada; la seva principal font de riquesa és el petroli i el sector d’importacions-exportacions. La inexistència d’una indústria local i la destrucció de les zones rurals durant els anys 1980, amb la consequent desaparició de l’agricultura autòctona, han fet que el Kurdistan iraquià sigui dependent de les importacions estrangeres, bàsicament turques. A més, la manca de personal qualificat en el sector industrial i en la construcció han dut les autoritats kurdes a obrir de bat a bat les portes de la seva economia a companyies estrangeres per desenvolupar les infraestructures bàsiques del país, com per exemple, els aeroports internacionals d’Arbil i Sulaimania. Aquí també, les empreses turques s’han imposat com les més actives.

Segons el mateix consul turc al Kurdistan iraquià, el nord de l’Iraq se situa avui mateix entre els deu primers “socis” econòmics de Turquia amb un volum total de comerç d’uns 600.000.000 milions de dòlars. Una tendència confirmada pel mateix govern autònom kurd en afirmar que el 60 % de les companyies estrangeres (de les 11.000 en total) actives al Kurdistan iraquià s’on, de fet, turques.

Ironies del destí, Turquia i el Kurdistan iraquià s’han convertit en socis econòmics inseparables en aquest principi de segle XXI. L’acord també és polític sobre alguns temes. Els dos necessiten un Iraq estable i allunyar els perills d’un islamisme radical. Tot i així, l’equilibri de forces entre “socis” no és equitable. Turquia té el segon exèrcit més important dels països de l’OTAN després dels Estats Units, i a més a més, pot tallar l’entrada de productes bàsics i de luxe a la frontera turco-iraquiana, si així ho desitja. El partenariat turco-kurd és encara fràgil i dependrà en gran manera del futur de la resolució de la qüestió kurda i la fi de la guerrilla del PKK a Turquia. Els kurds iraquians poden ajudar-hi per necessitat.