Joan Febrer EdOArticle de Joan Febrer, coordinador de la Comissió de Justícia i Pau de Menorca.

 

Religiositat popular

Entenc aquí per religiositat la forma peculiar de viure i expressar la vivència religiosa pròpia d’un poble. A Bluefields, la capital meridional de la costa caribenya, he observat una religiositat que m’ha cridat l’atenció tant pel seu fervor popular com per algunes de les seves formes d’expressió. La religiositat que jo he vist és la dels mestissos, majoritaris a la banda del Pacífic de Nicaragua, però no a la costa caribenya. El meu coneixement, d’altra banda, es limita a les petites mostres del mes de juliol a la ciutat de Bluefields: les celebracions del Divino Niño i de la Mare de Déu del Carme, o d’altres manifestacions vistes per televisió o llegides.

A Nicaragua les expressions religioses s’avenen amb la manera de ser dels mestissos, tal com els descriu Ernesto Cardenal: "el pueblo nicaragüense es de suyo muy alegre; es cantor, bailador, bebedor, tirador de cohetes; le gustan las procesiones, las peregrinaciones y las celebraciones religiosas. En cada lugar hay fiesta patronal, y generalmente de varios días. En ellas se hacen promesas de bailarle a los santos y a los mismos santos se los pone a bailar en las calles, entre cohetes, triquitracas, marimbas, y muchos otros instrumentos musicales”. La religiositat no és un element estrany a aquesta forma de ser pròpia dels nicaragüencs i desborda l’esquema més estret de la litúrgia oficial.

És normal en una festa religiosa no solament resar i cantar, sinó també cridar visques, aplaudir i amollar coets, sortir en processó pels carrers, tocar i besar les imatges. Es mantenen moltes devocions a la Mare de Déu i als sants, i la seva no és una religiositat reprimida o acomplexada, sinó oberta, manifesta i, en general, respectada. Les emocions i sentiments de pena i d’alegria, d’indigència i de satisfacció, s’expressen de forma desinhibida. Hem de dir que les festivitats populars tenen un origen catòlic, i són per tant els catòlics els qui majoritàriament les aproven i hi participen, mentre que en el món de les esglésies evangèliques o protestants aquestes celebracions populars són més criticades i malvistes.

La nostra religiositat aquí també ha tingut i conserva formes d’expressió popular; aquestes però es donen en el context d’una societat molt més secularitzada i tenen, per a molts, un caire més folklòric que propi d’una vivència religiosa. La reforma del concili Vaticà II ha comportat, en molts de casos, una minusvaloració de la religiositat popular com ambigua en privilegiar la celebració litúrgica de la missa i els sagraments. El nostre repte és evangelitzar la religiositat popular tot fomentant la fe com escolta obedient de la Paraula de Déu, sense reprimir ni marginar els sentiments que desperta l’experiència de comunió amb Déu i amb el seu poble. Per altra banda aquesta religiositat, per ser autèntica, no es pot deslligar de la vida i de la història, és a dir, de la justícia i dels processos d’alliberació en la línia de l’Evangeli.

Joan Febrer (Ferreries)