Maria Martin EdO

Article d'opinió de Maria Martín Goula, col·laboradora de Justícia i Pau, des de Boston, MA

 

Racisme, feminisme, immigració, LGBTQ: les “Polítiques d’identitat” als EUA en el punt de mira

En el darrer any, als Estats Units d’Amèrica ha anat sorgint un debat molt interessant sobre les polítiques d’identitat (Identity Politics). Les polítiques d’identitat són les hereves dels Drets Civils, i són aquelles polítiques que defensen grups d’interès com ara els immigrants, els afro-americans, la igualtat de gènere, etc. El debat qüestiona els efectes que tots aquests activismes tenen en conjunt sobre la societat i la política.

Moltes persones comencen a assenyalar que tot i els innegables efectes positius de les polítiques d’identitat, actualment estan veient resultats negatius que cal considerar molt seriosament. Tres punts són els que apareixen de manera més recorrent en articles d’opinió i escrits acadèmics. El primer és la idea que les polítiques d’identitat ens divideixen en bombolles d’interès; el segon és que poden tenir l’efecte contrari i, en tercer, lloc el vocabulari que les rodeja fa difícil el debat i a vegades facilita la confrontació.

Mentre els Republicans governen, els Demòcrates van fent revisió de la seva derrota electoral i entre moltes altres respostes, una que despunta és la idea que l’aposta per les polítiques d’identitat ha estat un fracàs parcial perquè en lloc d’unir interessos, els ha dividit. Els Demòcrates van fer una clara aposta per totes les minories: els afro-americans, els Hispans, les polítiques de gènere, el col·lectiu LGBTQ, etc. Amb tota aquesta diversitat, molts autors assenyalen que es van deixar de banda comunitats importants com ara les comunitats blanques més empobrides i, encara més greu, no van poder trobar un projecte comú que engresqués tothom. Moltes persones s’han fet ressò d’aquesta idea. Per exemple, Mark Lilla apunta que “[els liberals] es van tirar als braços dels moviments que apostaven per les polítiques d’identitat, perdent d’aquesta manera el sentit del que comparteixen com a ciutadans i els que ens ha unit com a nació.” Molts podem entendre que aquesta situació és el reflex del difícil balanç entre els drets individuals i la comunitat. Cada minoria és important i el poder polític, econòmic i social s’ha de repartir a parts iguals entre els membres de la comunitat, ningú ho pot dubtar. Però també és cert que les divisions afebleixen un projecte comú i els atacs contra els drets individuals esdevenen més fàcils i més consistents.

El segon punt negatiu que han tingut les polítiques d’identitat es que en alguns casos han tingut l’efecte contrari. Durant molts anys s’han pres mesures per evitar tota mena de discriminacions però dins d’un context general que discrimina a molts nivells. No és descobrir la sopa d’all, sinó que molts reconeixen que les polítiques d’identitat s’han fixat en els detalls i han deixat de banda el conjunt i els que no afavoreixen les polítiques d’identitat, agafen la part pel tot.

En primer lloc, hi ha hagut un canvi social molt important i s’han fet efectives polítiques i lleis que han reduït moltíssim les discriminacions i han canviat moltes coses, ens han portat a un punt diferent. Per exemple, s’ha estigmatitzat cert vocabulari o maneres de referir-se a l’altre —per exemple negres ha estat repudiat i substituït per afro-americans— i s’han fet lleis i polítiques que tracten d’evitar i prohibir discriminacions —les lleis de quotes en són bon exemple .

Però darrere de tota aquesta feina molt ben feta i important, queden les estructures socials que són de manera intrínseca discriminadores. Les estructures socials estan formades per idees, pensaments i assumpcions engranades en les actituds i respostes individuals i col·lectives gairebé de manera inconscient. Les teories de raça als Estats Units descriuen molt bé aquestes estructures quan parlen del “racisme estructural.” Per exemple, Keith Lawrence et al., defineixen el racisme estructural als EUA com a “normalització i legitimació de una sèrie de dinàmiques —històriques, culturals i interpersonals— que rutinàriament dona avantatge als blancs mentre que produeixen una adversitat crònica i acumulativa en persones de color.” 2

Aquestes micro-discriminacions són molt difícils de reconèixer perquè estan molt arrelades en la manera com les persones concebem el món, moltes son de bona fe i es transmeten per actituds, petits comentaris i actes a priori inofensius. Per exemple, als EUA oferir de rutina serveis mèdics caritatius perquè el nom del pacient és d’origen hispà, o bé fer bromes de certs grups on la discriminació passa per bona perquè s’ha fet en clau d’humor i ja no ens podem riure de res (o dels de sempre?) o canviar de l’espanyol a l’anglès per donar mes importància al discurs, etc.

És aquesta relació desequilibrada entre la realitat amagada i la percepció on les polítiques d’identitat poden tenir l’efecte contrari. Per una banda, percebem i creiem que els EUA —i altres societats occidentals— són lliures, democràtiques i integradores, un exemple a seguir perquè hi ha hagut un esforç clar per resoldre problemàtiques. Però, per altra banda, la realitat punyent és que encara hi ha moltíssima feina a fer. És la idea de que ja no som racistes perquè hi havia un president afro-americà i ja no som patriarcals perquè algunes dones tenen accés a posicions de poder i llavors la pregunta és: però què més voleu? Si ja heu (vosaltres) tingut un president afroamericà! ( i així amb molts altres temes.)

I finalment hi ha una crítica molt interesant del vocabulari i les paraules que rodegen les polítiques d’identitat. En un article recent Bret Stephens assenyala la dificultat d’estar en desacord avui en dia.3 I fa una menció especial a les polítiques d’identitat que segons Stephen obliguen a valorar la persona que tenim davant, no per la qualitat del seu pensament, sinó per la perspectiva des de la que parla. Tot es fa molt més personal i tenim por d’ofendre, precisament perquè som conscients que hi ha alguna cosa que ofèn, sense que sapiguem ben bé què és.

Així doncs, el debat està servit: les polítiques d’identitat estan en el punt de mira i en un moment delicat. Personalment penso que fan una feina molt important, però cal repensar el balanç entre drets individuals i comunitat, per buscar un projecte comú que engresqui a tothom —no és feina fàcil. Totes aquestes idees han anat sorgint durant aquests mesos en llibres i articles diferents per separat i encara s’està buscant el punt en comú o què fer de totes elles. Ningú no ho sap ben bé, però no es poden ignorar, perquè ignorar-les podria animar a totes aquelles persones que han sentit el seu poder minvat, facin servir aquestes debilitats per atacar els moviments de drets individuals, qüestionant la seva utilitat i necessitat. I aquest, penso que és un punt al qual no volem arribar.


Maria Martin Goula

 


1. Mark Lilla “The Once and Future Liberal. 2017. P. 9
2. Keith Lawrence et. AlChronic Disparity: Strong and Pervasive Evidence of Racial Inequalities Poverty outcomes.Structural Racism. 2004. Disponible en: http://www.intergroupresources.com/rc/Definitions%20of%20Racism.pdf
3. The Dying Art of Disagreement. https://www.nytimes.com/2017/09/24/opinion/dying-art-of-disagreement.html?_r=0