Joan Lopez EdOArticle d'opinió de Joan F. López Casasnovas, membre de Justícia i Pau Menorca.

No tocar els (s)ous

Hi ha aliances que no convenen gens, cum-alre-no a una de les parts. Qui fou canceller de la República Federal Alemanya, Willy Brandt en posava un exemple aclaridor. El porc no podia estar mai d’acord amb la gallina a l’hora de fer el pacte del pernil i els ous ferrats, perquè mentre, xalesta, ella en ponia uns quants cada dia, l’altre havia de deixar-s’hi la vida.

Quan se’ns adverteix que el turisme és la gallina dels ous d’or de l’economia espanyola i que, per tant, vius i orella dreta amb les protestes turismefòbiques, es fa trampa. Primer, perquè els qui protesten no ho fan genèricament contra el turisme sinó pel model imperant de col·lapses de serveis, pol·lució mediambiental, explotació laboral i tensió social sovint insostenible.

Segon, perquè dir que l’economia espanyola és la que creix més de la UE pertany a l’àmbit de la postveritat, o sigui d’una falsedat que, a força de repetir-se, molta gent se la creu. A veure: el creixement del 3’5% espanyol és més que l’1’8% alemany, cert; però el PIB per càpita alemany és de 37.900 euros i l’espanyol de 24.000. Allà ha crescut 682 euros i aquí 840. Una diferència de 158 euros no és poca cosa; però, independentment de les desigualtats internes que el PIB global no expressa, la diferència de 13.900 entre el de la República Federal d’Alemanya i el del Regne d’Espanya és majúscul. Pensem que si es mantingués aquesta recuperació any rere any, fins i tot amb aquesta hipòtesi, en caldrien 88 (d’anys, una eternitat!) perquè el PIB per persona espanyol igualàs l’alemany. Convé, idò, rebaixar ínfules.

Tercer, el càlcul esdevé fal·laç perquè si la clau de la crisi va ser el pànic de la ciutadania a gastar enmig d’un panorama desolador, la clau de la recuperació, segons alguns economistes, no és només que la gent torni a fer feina sinó més tost que els doblers tornin a circular, i perquè açò passi cal que les nòmines dels treballadors s’incrementin també convenientment. Així, contribuint per la via de l’IRPF, l’erari públic podria engreixar-se i satisfer millor les necessitats ciutadanes. Amb sous de menys de mil euros mensuals encara és tota la societat la que a la llarga haurà de “subvencionar” la indústria turística, com bé ho explica l’economista Miquel Puig. A les Illes Balears sembla que no hem reflexionat gaire sobre la realitat que aboquen les dades objectives. Mentre el nombre de visitants no ha deixat d’augmentar, la renda per càpita balear, que fa una dotzena d’anys era al davant de les comunitats espanyoles, ara cau a la setena plaça; fins i tot davall de zones que, com Lleida, el turisme no és la primera de les activitats econòmiques.

Les rendes creixen, però no es redistribueixen de manera justa. En altres paraules, la crisi potser s’ha acabat (encara que n’hi ha que diuen que la del 2008 va venir per a quedar-s’hi), però els salaris han quedat ancorats en els temps dels retalls i les clatellades. Més clar: som en temps en què tot s’apuja manco els sous.

Cal deixar de tocar els ous. Siguin d’or, de plom, ecològics o de granja, que per la UE n’han circulat aquest estiu passat milers de contaminats amb un potent insecticida. Són els sous els que s’han de tocar. A l’alça. En català la diferència entre una essa sonora i una de sorda continua sent, idò, molt rellevant.

 

Joan F. López Casasnovas

19 d’octubre de 2017