Article d'opinió d'en Josep Maria Fisa, consiliari de Justícia i Pau Barcelona.

 

Signes del temps

Tots els processos de canvi, socials, culturals i polítics, tenen un substrat profund que cal saber discernir, com va alertar Joan XXIII, just abans d'emprendre l'immens treball del Concili Vaticà II. Ell mateix observava, davant dels canvis que proposaven els moviments socials, en la construcció dels estats socialistes, que no es podia ser miop davant de valors genuïnament humans i, per tant, assumibles des de l'evangeli, encara que, aquests mateixos moviments o estats es consideressin ells mateixos, al marge de la fe.

Per això, després de la proclamació de la República Catalana del divendres i la inhabilitació/cessament dels alts càrrecs del Govern de dissabte, per part de l'Estat espanyol, i sense poder aclarir els nous escenaris que canvien tan ràpidament, m'agradaria poder espigolar aquells valors que han anat aflorant en el conjunt de la ciutadania mobilitzada. Ni hi són tots, ni he volgut subratllar els aspectes negatius i els riscos que aquests canvis també comporten.

Un moviment majoritàriament pacífic que s'ha demostrat persistent i exemplar. Les grans mobilitzacions han partit de la consciència personal d'un compromís que calia fer visible externament i conjuntament. L'estètica festiva i teatral de moltes d'elles, era expressió de sentiments i voluntats arrelades compartides.

Darrera dels actes més o menys multitudinaris, hem pogut comprovar que molts dels participants, s'alimentaven en cercles i espais més petits de grups i d'entitats i associacions, que ho havien preparat tot, com qui prepara una trobada, convidant els altres a ser-ne partícips i disfrutar-la.

Els símbols i les gesticulacions han tingut una escenificació sovint, gairebé ingènua, infantil, perquè no eren accions a la contra, sinó manifestacions d'una voluntat col·lectiva que es volia fer visible entre nosaltres mateixos i de cara als altres, amb alegria i espontaneïtat familiar. Desitjos col·lectius que havien anat quedant somorts i que ara tenien la possibilitat d'emergir.

Les entitats i col·lectius que han liderat "aquesta llarga marxa ciutadana" ho han fet des de la participació, des de la creativitat, des d'una volguda transversalitat, des del respecte a tots els qui s'hi volien sumar, sense classificacions prèvies o discriminacions de sensibilitats. Una xarxa àmplia i capil·lar per tot el territori.

Les paraules clau que han expressat el perfil de les mobilitzacions han prioritzat valors com Pau, Democràcia, Llibertat, Voluntat de decidir, Participació, Diàleg, Via cap a, Futur, Poble, Cohesió, Justícia social, Respecte, Dignitat, Resistència pacífica davant els atacs tant físics com mediàtics. Per això es fa més incomprensible que s'hagin detingut persones, els Jordis, que han fets seus aquests valors, els han liderat i n'han fet un compromís personal i col·lectiu de servei. Com és possible voler jutjar i castigar aquestes persones?

El camí recorregut fins aquí, ha comportat una maduració impensable fa uns anys de debat social i polític en tots els àmbits i nivells, especialment concentrats en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. Com en altres temes que comporten visions i sensibilitats diferents i contrastades, s'han produït consensos i dissensions difícils. I el diàleg, que és fruit de l'escolta i de l'empatia, sovint no ha estat possible ni des de baix ni des de dalt.

S'han incorporat a la plaça de la ciutadania, sectors socials que vivien molt ignorats els uns dels altres. Des del món rural als barris perifèrics, des de les capes més benestants a les entitats i famílies més populars. Tothom s'hi ha vist involucrat. I moltes persones, per primera vegada a la seva vida, s'han sentit cridades a dir la seva i a fer sentir la seva veu en molts mitjans i de moltes maneres. L'esport i la música. Les escoles i les fàbriques. Dretes i esquerres. Tots els oficis i gremis. La religió i la cultura. L'art. Els actors i els comunicadors. Els bombers, els pagesos. La sanitat i l'administració...

L'experiència personal, des d'un barri metropolità, i des de la relació amb moltes persones de conviccions i posicionaments molt diversos, no comparteixo la profecia calamitosa —i potser un pèl interessada— de la fractura social. Les diferències sovint són incòmodes i, de vegades, doloroses però no porten inexorablement a la ruptura afectiva i a l'enfrontament, ni tan sols verbal. S'obre la gran oportunitat d'un ampli debat —que ja hi és— de confrontació lleial i dialogant, per a construir una societat més respectuosa, més humana i madura. Més lliure, més social i fraterna.

Josep Maria Fisa