Article de Fernando Gómez Carvajal, membre de Justícia i Pau Barcelona.

 

Complir amb el dret a l’habitatge, una obligació de tots

El període de Gran Recessió succeït la darrera dècada ens ha deixat com a conseqüència una crisi social amb greus repercussions en molts dels àmbits bàsics de la nostra societat, entre d’altres, l’habitatge, problema sobre el qual podríem distingir dues fases. La primera d’elles es troba senyalada pel drama humà dels desnonaments per impagament d’hipoteca i els esforços governamentals destinats a evitar-ho (Llei d’emergència habitacional, suspesa pel Tribunal Constitucional). La segona, en la qual ens situem actualment, aborda el debat de com garantir l’accés a l’habitatge, en un context d’escassetat del crèdit i una autèntica bombolla del preu del lloguer pel que fa a la situació del lliure mercat, i d’endarreriment en les polítiques i limitacions financeres pel que fa a la situació institucional. Cal recordar però, que tot i la desaparició del focus mediàtic sobre els desnonaments, continua el fenomen i fins i tot augmenta (de 8 a 10 diaris), ara traduït en l’impagament del contracte de lloguer o la no renovació d’aquest per no poder assumir l’augment del preu.

La ciutat de Barcelona és l’exemple paradigmàtic. Per una banda, la demanda d’habitatge a la capital catalana és elevada, però l’escassetat del crèdit a la construcció fa que l’oferta d’habitatge nou sigui molt reduïda, traslladant-se en part al mercat de segona mà però també i principalment al mercat de lloguer, produint-se un augment exponencial del seu preu (gairebé el doble que l’any 2000). No obstant això, sobre la demanda de lloguer també s’hi troben altres motius com el canvi de mentalitat de la ciutadania que aposta per la flexibilitat, o la situació precària de moltes famílies, joves i immigrants que no els permet plantejar-se l’opció de compra. Els arrendataris per la seva part hi sumen una prima de risc per l’alta taxa de morositat i la posició política del consistori favorable als llogaters. Lligat amb això, s’arriba a l’extrem de deixar el pis buit (entre un 10-15% del total), reduint així l’oferta. Un altre element que la redueix és la moratòria hotelera, tenint com a conseqüència que la demanda de visitants es traslladi als particulars i aquests tinguin interès a destinar les propietats per a l’ús turístic, d’on es poden treure més ingressos i els costos de transacció són baixos.

Per fer front a aquest problema, les institucions parteixen des de l’última posició de sortida. A diferència d’altres grans ciutats europees com París (17%), Berlín (30%) o Amsterdam (48%), a la capital catalana només comptem amb un 2% d’habitatge de lloguer social. Aquesta dada reflecteix la política d’habitatge pròpia dels països mediterranis favorable a la propietat, a través d’incentius fiscals i la producció d’habitatge de protecció oficial iniciada als anys 60, a la que s’hi ha d’afegir una gestió lamentable: durant la crisi, el preu de compra d’habitatge al mercat lliure en algunes zones era inferior al públic. Malauradament, tot i tenir la voluntat de revertir aquesta situació amb més lloguer social (nova construcció o adquisició), la capacitat inversora de les institucions no és prou gran per donar resposta a curt termini a la demanda total de lloguer públic i perquè aquest sigui una variable que condicioni a la baixa el preu de lloguer privat. Paral·lelament, a l’òrgan legislatiu sí que li queda marge per incentivar el mercat de lloguer, com és el cas l’impost als habitatges buits (també suspès pel TC), sempre que la situació política ho permeti. En aquest sentit, és necessari un acord de totes les forces parlamentàries per complir amb la Llei del dret a l’habitatge, fent que formi part dels pilars bàsics de l’estat de benestar, juntament amb sanitat i educació, i així no sigui un element del joc polític, aportant l’estabilitat necessària per poder arribar a equiparar-nos a mig termini amb els estàndards europeus.

Finalment, cal remarcar la responsabilitat social dels agents privats en la seva col·laboració amb l’administració pública davant aquest repte. La cultura de lloguer dels països nòrdics ha estat fomentada també per un teixit associatiu i d’entitats potent. Agafant de nou el cas d’Amsterdam, allà existeixen 425 organitzacions que gestionen fins a 200.000 habitatges de lloguer, incentivades pel govern estatal. A Catalunya, el tercer sector ha començat a desenvolupar aquest paper actiu en els darrers temps, i fundacions com Hàbitat3 són un bon exemple. Només amb la implicació de tothom solucionarem un dels majors reptes socials al que ens enfrontem avui dia.

Fernando Gómez Carvajal