Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca (15/11/2010)
No tothom deu saber que la història de les doctrines econòmiques és indissociable dels nivells de justícia.
Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca / 15/11/2010

Qui té el poder global, també el té damunt les paraules. El mot “crisi” s’empra avui com l’espantall que promet tota mena de mals i justifica per tant mesures dràstiques. Però el filòleg té l’obligació d’anar a l’arrel. I el significat de crisi és en grec ‘judici, decisió’; no debades el verb krinw expressava l’operació de destriar, separar (p. ex. el gra de la palla) i d’ací, per extensió, decidir, jutjar, acusar o condemnar, explicar, interpretar, interrogar, resoldre... Res que no diguin els diccionaris. Tant de bo, doncs, que els ciutadans fóssim capaços d’exercir, en aquests moments, i en plenitud el valor del verb grec. Segur que, per poc que hi reflexionem críticament, hi veurem més clar sobre tot això que passa i podríem decidir la nostra conducta d’acord amb açò que es diu “consciència”.

El Festival de Teatre d’Almada (Portugal) ha debatut el juliol passat un tema suggestiu: Crisi, Cultura i Democràcia. D’ençà de la creació de la seva creació, la Unesco ha mantingut una línia de pensament que proposa la construcció d’una cultura democràtica com a suport irrenunciable de la transformació social  - exposen en la convocatòria els seus promotors, Joaquim Benite i José Monleón-, però aquesta atenció a la cultura no s’ha esdevingut en els termes desitjats en perjudici dels valors democràtics i de la solidaritat universal. El fet mateix que l’actual crisi s’expliqui i es vulgui corregir només en termes estrictament econòmics ja indicaria la feblesa de la nostra cultura democràtica.

No tothom deu saber que la història de les doctrines econòmiques és indissociable dels nivells de justícia. Ni ho sap tothom ni és fàcil saber-ho si ens hem de basar en els continguts que ens serveixen els canals d’informació més poderosos i les interpretacions que ens en fan els “opinadors” habituals (“opiniatres” en sol dir Ignasi Riera d’aquests gurús dels mitjans, que aparenten saber-ho tot i tenir remeis per a tot, com els metges antics “iatrés”). Esforços informatius ben intencionats topen amb aquells gegants i el cop de bassetja de David amb què va estabornir Goliat probablement va ser una ametlla que es va seure per la punta.

El pensament políticament correcte ho redueix tot a una anàlisi de partides pressupostàries amb sostracció de la imatge dels éssers humans que les pateixen. L’home no és ja la mesura de totes les coses, com volia la vella saviesa dels grega.

Es constata, doncs, la necessitat de donar sentit i coherència a les nostres realitats i, per açò mateix, els mots “crisi”, “cultura” i “democràcia” s’han de tractar relligats per esbrinar fins a quin punt l’organització del sistema econòmic lesiona la democràcia i menysprea el valor de la cultura com a espai de reflexió i participació del conjunt dels ciutadans. El dramaturg Luis Araújo en la seva intervenció formulava una hipòtesi de treball. La crisi seria una conseqüència d’ “ignorar o negar l’altre”; la cultura resultaria del coneixement de l’altre, i la democràcia seria una construcció fruit de la col·laboració “amb l’altre”. Pensant en el poema de Cavafis “Tot esperant els bàrbars”, em deman què són els altres si àdhuc podem arribar a ser estrangers (estranys) a nosaltres mateixos. De forma que l’Oracle de Delfos avui hauria reformulat el seu dictum així: “Coneix l’altre per conèixer-te tu mateix”.

Vegem com ens parlen fins a enfitar-nos dels motius econòmics de la crisi i de les repercussions. És un camp tancat. Si saltéssim la tanca, potser hi veuríem altrament: la priorització del lucre personal i l’obtenció de beneficis, la reducció del món a un àmbit estrictament individualista, en què tot són objectes utilitzables o elements de rebuig. També les persones.

Amputant-nos com a éssers humans de la dimensió cultural i a la societat sencera de la seva dimensió democràtica, què ens proposa l’oligarquia que governa el món sencer? Crear una cultura de consum (no confondre amb una cultura del consum, que podria mostrar una manera més intel·ligent de consumir) i una democràcia de consum, entesa en termes purament quantitatius i electorals. Tot per evitar que es clarifiquin els vertaders interessos del poder i els mecanismes que juguen al seu favor. No oblidem que per als defensors de l’oligarquia la paraula democràcia era un insult. Oligarquia, el govern d’uns pocs per als seus propis interessos, segons Plató definia. I afegia que allà on hi ha una oligarquia ja no hi ha una polis; n’hi ha dues. Aristòtil, amb una visió més econòmica, ho precisava: la ciutats dels pobres i la ciutat dels rics.

Si a través la raó, la paraula i el diàleg, el món va poder esdevenir un cosmos, un ordre; ara sembla que ha tornat el caos. La crisi és fonamentalment de civilització, diuen algunes ments lúcides, i en el seu origen, l’hibris que ho empastifa tot és una il·lusió: creure en la infinitud del consum; la fe insensata que, havent superat els límits, Déu o l’Atzar proveirà qualque solució perquè el progrés no s’aturi. Un optimisme exagerat, sense cap fonament racional.