Joan Lopez EdOArticle d'opinió de Joan F. López Casasnovas, membre de Justícia i Pau Menorca.

Mirall trencat

Sabeu què és el dilema siberià? Entre els militars russos era una tria realment enverinada. Quan la capa de gel del riu es romp i tu caus dins l’aigua gelada, si no et treuen tot d’una, en quatre minuts seràs mort; però en el cas que et treguin defora, la mort et vindrà en dos minuts. Per tant, el dilema no és tal, perquè es resol de la mateixa manera; només el temps de congelació té una lleugeríssima diferència. Pens que observant els resultats dels darrers comicis electorals de Catalunya, ens pugui succeir això, d’una manera o d’altra, morts. O molt mal ferits. Salvant certament l’abisme que hi pot haver entre una campanya normal i l’aberració del que ha fet l’Estat espanyol en l’aplicació del 155, els votants han mostrat una imatge de societat trencada, fracturada. El relat espanyol que n’atribueix totes les culpes al procés impulsat pel sobiranisme és irritantment pervers. Més que cercar culpables del drama nacional, faríem bé, tanmateix, de maldar a conèixer-lo, per millor saber de què estam parlant i d’analitzar-ne les causes.

Pels anys 1970, quan el PSUC teoritzava sobre el catalanisme popular, se’l definia com a integrador i obert a les aportacions dels nouvinguts; a la vegada, no es discutia que la llengua pròpia, el català, havia de ser l’eix d’aquesta voluntat integradora; ni es qüestionava l’escola inclusiva amb immersió lingüística, ni el fet que la millora de la vida als barris suposava un salari indirecte per als treballadors. Si bona era la dita llatina “ubi bene, ibi patria”, ho era perquè no diluïa la pàtria catalana en un batibull regional-folclòric, perquè el benestar de les classes populars era un objectiu irrenunciable i perquè no es tractava de cap entelèquia, car una pàtria és un país amb justícia. Paco Candel va encertar a reflectir aquest desideràtum en Els altres catalans i en tota la seva tasca periodística; de fet, recollia també anys d’activitat clandestina, i després en democràcia, de persones claus del catalanisme com el mateix Josep Benet, com es pot veure en la magnífica biografia que n’ha escrit Jordi Amat (Com una pàtria, 2017). Un sol poble, divers, plural, però cohesionat per voluntat majoritària. La immigració formant part de la societat catalana, rebutjant la discriminació que suposava aquella nefasta qualificació de xarnegos.

En analitzar el vot massiu a Cs, a qui ha interessat explotar el discurs populista i el de les dues Catalunyes, incidint en àrees de forta emigració, que abans havien votat formacions d’esquerres, alguns sociòlegs pensen que prop de quaranta anys de democràcia i de Generalitat no han servit prou per al reconeixement d’aquests ciutadans per part del catalanisme hegemònic.

Però la política no sols es fa des dels governs de les institucions. Què hauria estat el “Procés” sense Òmnium ni l’ANC? Aquesta visió reduccionista de la política a les catifes dels palaus, com s’ha vist, es pot pagar molt cara. Una política democràtica es fa també, amb i des dels moviments socials, veïnals, culturals, sindicals, etc. Per temps, ells van saber teixir propostes i lluites que generaven alternatives per a la vida comunitària. Als actuals partits catalans “republicans”, la suma dels quals ha guanyat a les urnes, els correspon ara una tasca imprescindible: demostrar a tota la ciutadania que la República i els valors republicans són un bé comú, que té com a motor la justícia social i el reconeixement per a tothom, perquè ningú no se’n pugui sentir exclòs.

Escric des de la distància insular, però segur usuari del Pont de la Mar Blava, que ajunta i agermana els Països Catalans. Tot i que, segons la darrera enquesta de 2014, el nivell d’ús del català com a llengua habitual a Menorca (53’5%) és més alt que el de Mallorca (37’3%) i, molt més que el d’Eivissa i Formentera (23’9%), no hem de perdre de vista el fort decreixement percentual que hem patit respecte a la situació de fa vint anys enrere. Les causes no s’han de cercar només en el moviment immigratori, que ha crescut un 152’6% de 1960 (441.732 hs) a 2014 (1.115.841 hs) i a la hostilitat manifesta de l’Estat, que practica el supremacisme del castellà amb força. El més preocupant, per a mi, és, però, la manca de poder autònom per elaborar i aplicar polítiques i la manipulació populista que exerceixen damunt una majoria desinformada sectors contraris a l’assoliment de la normalitat, amb atacs constants al nostre sistema d’escola inclusiva i contra qualsevol avanç del català en l’ús oficial, com en el decret del català en la funció pública (especialment, ara en l’àmbit del personal al servei públic de salut). En aquest estat de coses, no és estrany que apareguin conductes catalanofòbiques, d’autoodi i que s’estenguin, com una epidèmia, els prejudicis lingüístics que, amb mentalitat provinciana, ens fa ser força vulnerables. A les illes Balears el relat espanyol, servit pels poderosos mitjans d’adoctrinament de masses, fa forat i s’acreix la catalanofòbia.

Amb tot i amb això, la política catalana és seguida des de les Illes Balears amb molt d’interès, car no debades d’ençà dels temps de la Transició, i més abans, aquesta ha estat sovint model i guia dels demòcrates i del catalanisme (si més no cultural) a les Illes. Doncs sí, la brúixola de la política progressista a les Illes, i especialment a Menorca, on els contactes amb el Principat han estat més intensos, ha marcat sempre el seu nord a Catalunya, estrella polar de l’estelada. Ho aprenguérem, entre d’altre, de l’estimat Josep M. Llompart. No oblidem el seu mestratge, enguany que s’acompleix ja un quart de segle (com passa el temps!) que ens va deixar.

Joan F. López Casasnovas (6 de gener de 2018)