Llorenc Olive EdOArticle de Llorenç Olivé, membre de Justícia i Pau Barcelona

Els dimecres ens veiem a la plaça del Rei perquè som sal de la terra i llum del món

Fa uns dies es va celebrar el Dia Mundial de la No-violència i la Pau. Gràcies a una iniciativa del poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal, des de fa anys es fan activitats i tallers a les escoles per promoure la cultura de la no-violència, el diàleg i la resolució pacífica de conflictes. Coincideix amb la data de la mort de Mahatma Gandhi per reconèixer el seu testimoniatge.

Les primeres dècades, a l’Índia la producció de sal era un monopoli de l’imperi Britànic: tota producció a l'àmbit familiar era il·legal. A manera de protesta, Gandhi començà una llarga marxa a peu a la qual s'hi van anar afegint milers de persones que, en arribar a les salines de la costa, van fabricar la sal malgrat la prohibició de la policia que no es va poder fer valer. Aquesta acció és coneguda com la Marxa de la Sal.

A Catalunya, des del 2010 segurament, es va iniciar un "procés" en diuen uns o la "revolució dels somriures" d’altres, com a detonant de la sentència de l'Estatut; votat pels catalans, aprovat per les Corts espanyoles i mutilat pel Tribunal Constitucional.

L'1 d'octubre de 2017, milers de persones es reuniren a col·legis i altres centres on es volia votar i en van ser desallotjats de forma violenta sota el comandament del Coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, seguint el dictat de la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que demanava que s'impedís el referèndum però sense trencar la pau social. Ja sabem com va anar aquell dia, amb més de 1.000 ferits. Diverses fonts recorden que el 23 de febrer de 1981, el qui ara és coronel s’oferí voluntari a la Guàrdia Civil del poble per defensar la seva idea d'Espanya; i és germà de l'ex-magistrat del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos i que, segons diuen també diferents mitjans de comunicació, el 1978 estripava la constitució espanyola en desacord amb la laxitud text.

L’1 de febrer passat, el coronel de la Guàrdia Civil va declarar davant el jutge del Tribunal Suprem per l'1 d'octubre i va afirmar que la legalitat planava per sobre de la pau social. Tot fa pensar que el seu relat, comportà la interlocutòria del jutge Llarena que refusava la petició de llibertat de Joaquim Forn que està detingut preventivament; sense judici, havent renunciat a l'acta de diputat, havent abjurat a seguir en la política; i amb únic fonament polític, no jurídic, que manté el pensament polític i que depèn de les accions que poden fer d’altres persones.

També la setmana passada, la professora de de dret penal de la Universitat de la Illes Balears, i filla del magistrat del Tribunal Constitucional Francisco Tomás y Valiente, assassinat per ETA, expressava que no hi pot haver delicte de rebel·lió en les actuacions del Govern de la Generalitat de Catalunya perquè no hi va haver violència .El delicte de rebel·lió és dels delictes més greus tipificats al codi penal amb trenta anys de presó. La privació de llibertat, recordem-ho bé, la privació de llibertat és la pena més dura que se li pot infligir a una persona. Cal no oblidar que la presó preventiva s'ha d'aplicar només molt excepcionalment i quan hi ha certesa de la gravetat del delicte imputat. Una de les finalitats de les penes és la rehabilitació i la reinserció, a més a més, de ser sanció; i finalment la proporcionalitat de la pena.

Aquests dies, en unes tristes declaracions Alfredo Pérez Rubalcaba, del partit socialista, exposava que per mantenir la unitat de Catalunya amb Espanya es podia utilitzar tot, qualsevol tipus de força. I això et porta a pensar en el 1936, el 1923, el segle XIX, i anar més enrere.

O dit d'una altra manera, tot s'hi val. La vicepresidenta de l'executiu va trucar al Tribunal Constitucional per suspendre el ple d'investidura del president Puigdemont, que per cert té la majoria parlamentària de Catalunya. O les declaracions del ministre de Justícia explicant què anirà fent el Tribunal Suprem, és allò que se’n diu la separació de poders...

Quan va morir el dictador Franco, el rei Juan Carlos I va prendre la posició de cap d'Estat tal i com estava estipulat. Després es va començar a obrir el que se'n deia la transició. Recordo vagament de petit però, alguna pintada que deia que sense ruptura no hi ha democràcia. S'aprovà la constitució el 1978 on es refermà la posició del cap d'Estat, que era qui hi venia per la transició de la mort de Francisco Franco. Es començaren a tramitar estatuts per les nacionalitats i després per les regions, Posteriorment vingueren les eleccions on guanyà el que llavors era el PSOE de Felipe González i havien de venir canvis; l'exèrcit es modernitzà, i en altres àmbits hi va haver avenços. Però la modernització arribà poc a la policia del règim anterior i gens a l'administració de Justícia. S'ha mantingut una Audiència Nacional, hereva del Tribunal de Orden Público i tenim un ordenament judicial que encara pensa i decideix com aquell imperi on ja s’ha “puesto el sol” i amb magistrats de l’era franquista

Les postes de sol segueixin existint, la llum al món hi perdura, la sal ens la recuperà Ghandi. Per això cadascú des del seu lloc ha de fer l’impossible per fer un món millor i per aconseguir trencar les injustícies. Per això, cada dimecres a les set de la tarda, ens trobem a la plaça del Rei de Barcelona, o altres dies i a altres llocs del país en suport als presos polítics. És una trobada de 10 minuts que fem setmanalment des d’inicis de novembre amb un cant coral, lectura de textos breus sobre la llibertat i un minut de silenci final. I ho fem per tenir presents als qui no hi són, perquè són a la presó o a l’exili. I ens trobem per fer escalf a la família. Perquè sàpiguen que no estan sols. I perquè no volem normalitzar la anormalitat.

Ara és un moment dur, però després la veritat guanyarà, no ho dubteu, perquè els valors i els drets humans són per respectar-se i tenen les persones per defensar-los.

Llorenç Olivé