Maria Martin EdOArticle d'opinió de Maria Martín Goula, col·laboradora de Justícia i Pau.

Entre dues aigües: sobre l’experiència migratòria i d’acollida

Tornar a casa després d’un temps sempre ofereix espais per als contrastos. Després d’un parell d’anys seguits a Estats Units, Barcelona em va impressionar de nou: els transports públics, el sistema de salut, l’estil de vida, tot em va semblar al principi distant i nou però en pocs dies familiar i propi. Barcelona, és casa. En un context on els atemptats terroristes han estat tristament notícia, o els comentaris de líders mundials qüestionen la validesa de la diversitat cultural i els processos d’acollida, la meva visita a Barcelona em porta a reflexionar sobre el procés migratori del que sóc testimoni en primera persona. Com és que un adult pot sentir-se com a casa quan és a la seva ciutat d’acollida, però pot sentir que no hi pertany, tot i els esforços evidents per part de la comunitat d’acollida?

Des de la meva experiència com a immigrant als EUA i potser per la formació en diversitat i inclusió que em fa estar atenta a aquests detalls, uns dies a Barcelona em van fer adonar que a la meva terra natal, tinc la mesura exacta de totes les coses. El fet d’entrar en una botiga i dir “Bon dia!” i que tothom ho entengui com a “Bon dia!” i que a més s’entengui si és un “Bon dia” de compromís i en veritat és un mal dia, o “Bon dia” de debò, és un privilegi. Als EUA em sento com a casa, però no hi pertanyo, doncs encara estic aprenent la mesura de totes les coses. Cada dia entenc més les intangibilitats culturals dels Estats Units —i moltes d’elles les aprecio— però sempre hi ha un brogit casi imperceptible que em recorda que sóc forastera

Ser immigrant és una tasca d’aprenentatge i adaptació constant. S’espera així que els forasters s’assimilin als hostes, que aprenguin l’idioma, els costums i la mesura dels valors del país d’acollida i els assumeixin com a propis; hi ha molts programes destinats a “acollir”, a “assimilar”, a “integrar” els immigrants i moltes persones que treballen en aquesta direcció amb molt d’esforç i dedicació. Tot i aquests esforços, les comunitats hispanes als EUA encara són fortament presents i ben tancades, iguals que les comunitats musulmanes a Catalunya, i molts processos d’acollida fracassen. I potser, des de la perspectiva de comunitat que acull i vol rebre ens preguntem perquè.

Des de la perspectiva de comunitat que acull, trobo interessant la interpretació que Stephen May i Tariq Modood (2004) fan del multi-culturalisme i com pot ajudar a entreveure els motius pels quals un immigrant sempre és una mica foraster. May i Modood proposen acostar-se al multi-culturalisme des de la teoria política: el multi-culturalisme polític. Així, suggereixen que el multi-culturalisme polític genera perspectives sobre la diversitat molt limitades, perquè es contempla la diversitat des dels valors de les democràcies liberals. May i Madood diuen que qüestions com el nacionalisme o les polítiques d’identitat, són contemplades des de la interpretació pròpia de la comunitat d’acollida i en relació a conceptes com ara igualtat, llibertat, democràcia i justícia. Aquests valors esdevenen necessaris en el desenvolupament de la identitat personal dins les societats demòcrates liberals i també son aplicats a la construcció de la identitat dels immigrants que arriben de contextos completament diferents. En altres paraules es contempla la integració des d’una perspectiva unidireccional on l’immigrant ha d’incorporar els valors proposats en la societat d’acollida: llibertat, igualtat, democràcia i justícia tal i com els viu i entén qui acull.

Un exemple clar per entendre com actua el multi-culturalisme polític ha estat la qüestió del vel en les dones musulmanes. Des de la perspectiva de la llibertat occidental, el vel va estar fortament polititzat, polemitzat i tractat com un element limitant de la llibertat de les dones. De fet, des d’occident sovint s’ha vist com la representació gràfica del contrast entre les llibertats d’occident i “l’opressió del món musulmà.” No obstant, rarament s’ha contemplat en el debat públic el vel com a símbol de llibertat, d’elecció personal i de construcció d’identitat de les dones musulmanes, com suggereix Leila Ahmed en el seu llibre “A Quiet Revolution.”

La perspectiva del multi-culturalisme polític ens pot ajudar a entendre perquè alguns processos d’assimilació o integració fracassen. Quan tot i els esforços de la comunitat d’acollida per rebre, per oferir recursos i perquè les persones se sentin a gust i part de la comunitat hi ha casos en que l’assimilació no passa com s’esperava es generen preguntes com “ens hem esforçat, hem dedicat recursos econòmics a aquest projecte, i no hem aconseguit que esdevinguessin un dels nostres, on ens hem equivocat?” La reflexió sobre el multi-culturalisme polític anima a preguntar-nos pels valors de l’immigrant, i qüestionar-nos aquests dubtes, amb responsabilitat, més enllà de determinants debats que tradicionalment es fan servir en l’esfera pública. Què és per a un immigrant musulmà la llibertat? Què és la justícia per una persona que acaba d’arribar d’El Salvador? Per exemple, tornant al tema del vel, què vol dir per una dona musulmana portar el vel? Ahmed, per exemple, no nega que en ocasions és utilitzat com a element d’opressió, però a l’hora suggereix que també potser un element religiós, o potser de posicionament polític de crítica contra el sexisme imperant a les societats europees, o bé una demostració que la minoria musulmana és present a la societat i són aquí per ser tractats en termes d’igualtat. Així, portar vel pot esdevenir un acte de llibertat política molt intencional.

El concepte d’”assimilació” o “integració” també interpel·la els valors originals de la persona immigrant i pot generar preguntes: és que els meus valors no són prou vàlids? Si l’assimilació es presenta sense voler com a unidireccional, sembla obvi que no hi haurà espai per fomentar el diàleg ni les identitats multidimensionals. És compatible ser dona, triar lliurament portar vel i ser feminista? És compatible tenir accent espanyol, parlar amb poc vocabulari tècnic a la consulta pediàtrica i encara tirar els fills endavant sense programes de suport social?

Ser immigrant vol dir haver d’estar atent a tots els petits detalls per tal d’integrar-se, assumir que a vegades ens equivocarem, que serem rebutjats i que sempre haurem d’aprendre un detall més. També vol dir moltes vegades lidiar amb la condescendència de les persones que acullen i entendre que certes actituds són fruit del context més que personals. Ser país d’acollida tampoc és fàcil, especialment si considerem l’envergadura del debat proposat, que és enorme i ens interpel·la a tots com a comunitat. Sembla que acollir, no vol dir tan sols “assimilar” o “integrar” l’altre, sinó que també és qüestionar-nos la validesa dels valors més fonamentals sobre els quals estan basades les nostres democràcies. Potser també és admetre que en el fons, no som ni tan lliures, ni justos, ni democràtics com ens veiem al mirall. Jo escullo veure-ho en positiu: tenim l’aventura de créixer just davant nostre i els immigrants hi tenen molt a dir.

 

Maria Martín Goula