Joan Lopez EdOArticle d'opinió de Joan F. López Casasnovas, membre de Justícia i Pau Menorca.

El no res, per onsevulla sien

Els poetes populars, experts en rimes i saviesa natural, reben a les illes Balears el nom de glosadors. La fama els ve per la intel·ligència dels seus “acudits”, és a dir, per les respostes enginyoses que saben trobar a qüestions envitricollades. Fent-ho de forma repentista (de repent, a l’instant), no se’ls pot negar el mèrit.

Vegem-ne un cas. Li pregunten al glosador Josep Vivó per posar-lo a prova: Mestre Josep, escoltau, / vós que sou un home entès: / si vos donen un no res, / per quin cap vós l’agafau? La resposta del glosador és immediata: -Quan jo parl amb un bandua, / no solec ser-ne cortès / i si me dona un no res, / el prendré per onsevua”. [Dos aclariments: a) es deia bandua a una ‘persona fluixa i curta de gambals’ (el diccionari Alcover-Moll creu que pot tenir origen en el germànic bandwa ‘bandera’); b) onsevua, amb grau zero de iod (< onsevuia), és grafia aglutinada de on se vulla, o sigui ‘on es vulgui’, ‘qualsevol banda’.

Com que en la literatura popular hi ha elements llegendaris, no és segur que l’acudit sigui atribuïble al glosador menorquí de més renom, que va viure al segle XVIII, que en vida fou ‘pobre de solemnitat’ i que en sa vellesa patia la malaltia de Parkinson. Conten que una vegada algú va voler fer-ne befa perquè tenia tremolor i era somiador de mena i es va trobar amb una dona a qui reptà: -Vos que seríeu sa fi(ll)a, / de mestre Josep Vivó, / aquell que té tremolor / i quan dorm, sempre somia? La rèplica de la seva filla, na Paula, fou antològica: -Sí que som sa seua fi(ll)a, / per defensar-lo si perd, / que sap més ell quan somia / que vós quan esteu despert.

La requesta del “no res”, voldria referir-la ara (potència que tenen els clàssics, que sempre són útils en present!) a un tal Pablo Llarena, el nom del qual permet, si més no, mantenir la rima: “Escoltau, magistrat Pau, / que en lleis sou un jutge entès: / si vos donen un “no res”, / per quin cap vós el jutjau?” [És evident que la causa general contra el sobiranisme català resulta d’una construcció en gran part inventada, un no res; que el menyspreat “bandua” , en aquest cas, seria per al món judicial espanyol el poble català, que s’interroga perplex, i que l’ “onsevulla” de la resposta seria pròpiament allò de dir “procediré com i per ‘on en doni la gana”.

El despropòsit, el desficaci!, de l’actuació judicial espanyola en tot allò de reprimir l’independentisme és, si se’m permet la paradoxa, de jutjat de guàrdia. Prou veus s’han sentit dins i fora de l’Estat espanyol per denunciar-ho. No cal esmentar llurs arguments. Anava a escriure que res sòlid es pot edificar sobre el llim d’un relat fals, de la mentida; però no ho faré. Si bé ho consideram, veurem que quan arriba a la gent aquest llim, aquest fang pot esdevenir un ciment en la creació de “veritats”: és allò de Joseph Goebbels, que la mentida repetida es fa realitat en la ment de les masses. El ministre de propaganda nazi establí uns principis en gran part observables en el mètode que fa servir el govern espanyol per perseguir l’independentisme a Catalunya: individualitzar l’adversari en un enemic únic (tothom que no defensa els postulats del govern és igualment perillós); carregar-li els errors propis (la violència no la va exercir la policia espanyola, sinó els que van anar a votar l’1-O, acusar als altres d’adoctrinament ells, que no cessen d’entabanar amb mitologies nacionals, complexos d’odis i prejudicis); transposar el procés català per amagar la corrupció sistèmica institucional espanyola; exagerar i desfigurar (els Jordis com a violents incendiaris de masses, l’assalt al Diplocat un dia abans que el tanquessin...); esborrar qualsevol memòria de les causes del conflicte, silenciar tot allò que no els afavoreix i crear “realitats” a partir d’informacions fragmentàries; treballar els mitjans de comunicació al servei de l’Estat (per crear unanimitats ‘constitucionals’), etcètera.

Eugénio de Andrade té un poema,“As palabras”, on diu que les paraules són de tot: transparents com un cristall, innocents, cruels; algunes, un punyal, un incendi; plenes de memòria, naveguen insegures, fan estremir; assaonen els cervells com una plovisquina... Joan Vinyoli escriu que els mots, en veritat, / no són sols per entendre’ns pel que signifiquen / sinó per descobrir el que, transparents, oculten. Els poderosos desfan el seu significat dins de les seues conxes pures. Per si de cas, i sense demanar permís als que neguen el pa i la sal a la nostra història, a la nostra llengua i a la cultura pròpia del nostre poble; als que, per suposat, li neguen la seva condició de subjecte polític amb drets inalienables, torno a un dels nostres textos clàssics. Francesc Eiximenis (Girona, 1330 – Perpinyà, 1409) explica el sentit de la paraula corrupció. Per a l’escriptor franciscà hi ha corrupció quan l’interès particular se sobreposa a l’interès públic en l’acció de govern. Així encapçala el capítol 364 del llibre Dotzè de Lo Chrestià, una joia de la literatura moral i jurídica medieval: “Com lo bon regiment de la cosa pública requir que les lleis sien fetes en favor sua e que sien ben observades per tots”. Les lleis han de ser observades, sí. Todos iguales ante la ley ens diuen però saben que açò no és ver. Compte, emperò, que les lleis que de debò serveixen per regir la cosa pública (res publica) són les que estan, de veritat, al servei del bé comú, de la nació. No reconeixent la nació catalana com a subjecte polític, es deslegitimen com a demòcrates; de fet, es mostren disposats a saltar-se la democràcia al crit de “todo por la patria”. Per a aquests tot val si és en profit de la uniformitat, encara que aquesta sigui imposada i no volguda.

Llibertat, democràcia, sobirania popular, igualtat, fraternitat...: “utopies que no ho són”, com el lema que ha posat Justícia i Pau per celebrar els seus primers 50 anys de treball per la pau, és a dir per la justícia.


Joan F. López Casasnovas