Tica Font, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau (14/07/2010)
Comunitats afrocolombianes i indígenes han dit no a la construcció d'una carretera a Colòmbia.
Tica Font, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau / 14/07/2010

Per als indígenes, la selva, la terra, proporciona tot el que necessiten: menjar, aigua, animals, peixos, medicines, habitatge, etc. Un dirigent indígena deia: “Si no tenim territori, som un poble indígena sense vida, i, per tant, estem sentenciats a ser exterminats”. Per la societat occidental, la terra està lligada a un títol de propietat, en canvi els indígenes parlen de la ‘mare terra’. Els governants occidentals, els empresaris i multinacionals miren la terra i veuen com transformar les seves riqueses en recursos econòmics, veuen bosc i acte seguit imaginen mobles, veuen minerals i acte seguit veuen joies o aparells, veuen indígenes i acte seguit veuen impediments al desenvolupament. Els indígenes, amb seu estil de vida amb comunió amb la natura, no aporten riquesa monetària a l’economia mundial, per ells la terra els hi proporciona el que necessiten per viure: menjar, medicines, espai...

Aquesta tensió contraposada del concepte de desenvolupament comporta conflictes entre comunitats indígenes i governs i multinacionals. Un d’aquests conflictes és el que es dóna amb motiu de la construcció del tram de carretera de la Transversal de les Amèriques en territori de Colòmbia.

 

El sector empresarial veu amb la construcció de la carretera una oportunitat de desenvolupament i creació de riquesa, la carretera permetrà explotar a les madederes la fusta tropical, a les mineres accedir a un jaciment d’or i coure i als terratinents explotar la selva talada per plantacions de plàtans, palma per biodiesel o pastures per vaques. En canvi, els afrocolombians i indígenes veuen que la carretera portarà població nova que es desplaçarà a viure als seus marges i que ocuparà part de les seves terres, que les seves terres seran ocupades per l’agronegoci i que les aigües seran contaminades per les extraccions mineres. Per totes dues comunitats la construcció de la carretera és una amenaça a la seva supervivència i un risc a la diversitat biològica del seu hàbitat.

 

En definitiva, els afrocolombians i indígenes que ocupen les terres de Cacarica (a Colòmbia, a tocar de Panamà) s’oposen a la construcció de la transversal americana. Aquesta carretera està previst que passi pel Parc Nacional Los Katios (en la banda colombiana), declarat el 1994 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i inclòs el 2009 en el llistat de Patrimoni de la Humanitat en Perill.

 

La Llei Colombiana, el 1999, va declarar aquestes terres territoris col·lectius de les comunitats negres i de les comunitats indígenes. La llei internacional (Conveni 169 de la OIT) sobre pobles indígenes i tribals estableix la protecció de les terres comunals i la consulta prèvia per establir qualsevol activitat o venta. Els habitants de la zona del riu Cacarica, comunitats indígenes, afrocolombians i mestissos, que depenen vitalment dels ecosistemes i que son els legítims habitants del territori, no han estat informats de la construcció de la carretera i no han estat consultats, com exigeix la llei internacional i colombiana.

 

Aquestes comunitats el 27 de juny es van reunir per analitzar i reflexionar sobre aquest projecte amb l’acompanyament internacional de persones de Brasil, Equador, Bolívia, El Salvador, Hondures, Argentina, Espanya i Estats Units. Aquest mateix dia van organitzar una consulta interètnica i es van pronunciar sobre la construcció de la carretera. La votació va ser contundent: per unanimitat les comunitats afrocolombianes i indígenes van dir NO a la construcció de la carretera.

 

Les seves pors tenen una projecció de futur, però venen d’un passat. El 1997 amb l’operació “Gènesis” l’exèrcit, juntament amb els paramilitars en la seva guerra contra la guerrilla, va expulsar d’aquestes terres 3.500 afros i indígenes (desplaçaments forçosos), va haver quasi un centenar d’assassinats i un cert nombre de desapareguts forçosos.

 

La por d’aquests anys encara transpira per la seva pell i els fa témer que la seva oposició a la construcció de la carretera pot comportar una nova època de terror. Aquesta vegada no serà amb l’escuda de la guerrilla, aquesta vegada es pot al·legar que s’oposen al progrés i al desenvolupament del país.