Rafa Allepuz, president de JP a Lleida (21/06/2010)
El model de desenvolupament portat a terme en les darreres dècades ha estat ineficient i esclavista, motiu suficient per considerar-lo inviable i immoral.
Rafa Allepuz, president de JP a Lleida / 21/06/2010

El model de desenvolupament portat a terme en les darreres dècades ha estat ineficient i esclavista, motiu suficient per considerar-lo inviable i immoral.

La ineficiència ha estat provocada per l’objectiu economicista que l’ha caracteritzat i que ha permès que la riquesa que s’ha generat hagi estat mal repartida, potenciant les desigualtats i els desequilibris econòmics i socials i permetent abusos que han perpetuat la manca de cohesió social i el deteriorament del medi ambient. La inviabilitat se centra, des del punt de vista econòmic, en la impossibilitat de mantenir els ritmes de producció i consum dels darrers anys i, des del punt de vista humà, en la inacceptabilitat de l’explotació i esclavisme social i laboral que encara existeixen.

A l’hora d’argumentar aquesta afirmació em basaré en el paper que ha tingut l’arribada de població estrangera en el nostre territori i en l’ús que des de les empreses i els sectors productius s’ha fet d’aquest fenomen.

En el cas de Catalunya, des del 1995 fins a l’actual crisi el PIB va créixer per sota de la mitjana estatal, tema que va manifestar una pèrdua de ritme de l’economia catalana. Per al conjunt de l’Estat espanyol les dades macroeconòmiques apuntaven ser millors, però els resultats finals han demostrat la mateixa limitació.

Durant aquest temps amb la immigració s’ha produït un procés d’absorció de mà d’obra important, perquè amb el creixement econòmic es va generar una important dinàmica de creació de llocs de treball. Tot plegat sense modificar en profunditat les regles de funcionament de les forces protagonistes de l’activitat econòmica. En definitiva, s’ha produït un procés d’acceleració del mateix tipus de creixement econòmic que ja coneixíem.

El creixement econòmic hagués tingut que aprofitar la immigració com a element de dinamisme per a un model de desenvolupament millor, més complet, hagués tingut que estimular un canvi fonamental cap a una estructura econòmica més dinàmica, competitiva i innovadora.

Hi ha experts que, amb raó, insisteixen en que la immigració ha suposat una aportació important a la demografia catalana però que no ha tingut efectes sobre el model econòmic. Des d’aquesta perspectiva el model ha estat eficaç pel fet d’absorbir la ma d’obra que arribava però ineficient en no produir canvis cap a una estructura econòmica afavoridora d’un context més equitatiu, equilibrat i sostingut que hagués suportat millor els envits de la crisi econòmica.

Amb la presència de treballadors immigrants les estratègies empresarials han portat a obrir més el ventall de rendes existent, ja que han fet augmentar la presència d’ingressos baixos i d’ingressos molt baixos.

S’ha afirmat que hem importat pobresa. Amb la immigració s’ha diversificat l’oferta de treball posant en el mercat català i espanyol un segment de treballadors que fan feines especialment mal pagades en els sectors dels serveis, de l’agricultura, de la construcció i també en algunes indústries. Actualment, amb la immigració han augmentat les cues en els serveis socials i en els d’atenció primària.
La pèrdua de competitivitat ha tingut com a resposta una estratègia empresarial basada en la reducció dels costos laborals, cosa que només és possible incidint sobre els segments més febles del mercat de treball. El recurs a l’abundància de treball que afavoreix salaris baixos als graons inferiors de l’escala laboral era reconegut com un comportament usat recurrentment per part de l’empresariat. Aquest és un camí al que no s’hagués tingut que recórrer.

S’ha malversat treball en incorporar més treballadors al procés econòmic en lloc d’incrementar la productivitat de la població ocupada. Aquest ha estat l’esquema seguit a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol.

Fins aquí la cara ineficient de la moneda. Però voldria destacar la cara esclavista. Acabo de llegir al diari el reportatge “Las víctimas del oro rojo” sobre els abusos del que són víctimes les temporeres de la recollida de la maduixa a Huelva per part dels seus patrons. L’explotació sexual en el camp andalús sembla que és una pràctica habitual des de fa anys, un secret a veus. S’ha intimidat, pressionat i, fins i tot, violat a treballadores estrangeres a canvi de garantir-les el retorn en campanyes futures. Esclavitud i servitud a canvi de treball i remuneració en ple segle XXI.

L’esclavatge, amb la seva manifestació més cruel, ha estat i és una realitat prop de casa nostra i, un cop més, practicat sobre els/les treballadors/es més vulnerables i dèbils. D’aquesta pràctica s’ha fet negoci. De l’abús s’han aconseguit avenços econòmics, de la degradació als treballadors s’han fet progrés. És aquest un model defensable?

Dóna la sensació que no fem més que recollir arguments que afavoreixen la indignació cap al model de desenvolupament que hem portat a terme en les darreres dècades.  La història no fa més que repetir-se tot i que disfressada amb contexts nous i diferents. Els mateixos problemes de sempre!

Serem capaços d’elaborar un guió que orienti una transició cap a altres formes de ser i de fer? El temps ho dirà.