Jordi Tejel, col·laborador de JP Barcelona (25/05/2010)
Quasi vint anys deprés d’haver aconseguit l’autonomia de facto, el Kurdistan iraquià presenta avui dia un aspecte ben diferent al de la regió devastada pel règim de Saddam Hussein.
Jordi Tejel, col·laborador de JP Barcelona / 25/05/2010

Quasi vint anys deprés d’haver aconseguit l’autonomia de facto, el Kurdistan iraquià presenta avui dia un aspecte ben diferent al de la regió devastada pel règim de Saddam Hussein durant els anys vuitanta. Les infraestructures del país, ja siguin escoles, hospitals, cases o carreteres, s’han recuperat en gran part. EL nombre de diaris, revistes i canals de televisió s’han multiplicat de manera espectacular. No només això, l’economia d’aquesta regió comparable al territori de Suïssa ha viscut un autèntic boom als darrers 10 anys. Companyies petrolieres estrangeres extreuen petroli a diversos punts del Kurdistan, el turisme (àrab però també occidental) va creixent any rere any i el sector secondari sembla posar les seves bases gràcies a la construcció i l’automoció. A més, des del 2003, el Kurdistan ha passat a ser anomenat « l’altre Iraq » degut a la seguretat que s’hi viu si hom ho compara amb les províncies àrabs d’aquest país i ha passat a atreure nombroses inversions multimilionàries de països veïns així com diverses representacions diplomàtiques buscant un punt d’entrada a l’Iraq, però lluny de les bombes.

Tot i així no tot són llums en aquest territori autònom. Entre el 1994 i 1996, els dos principals partits kurds, el Partit democràtic del Kurdistan (PDK) de Massud Barzani i la Unió Patriòtica del Kurdistan de Jalal Talabani, es van lliurar a una guerra civil pel control dels beneficis obtinguts pel pas de petroli il.legal a la frontera turco-iraquiana. Si bé el conflicte es va resoldre gràcies a la mediació nord-americana, el Kurdistan va quedar dividit en dues grans zones ; una controlada pel PDK i l’altra per la UPK, cadascuna amb els seus « ministeris » corresponents. Des del llavors, la vida política i econòmica del Kurdistan iraquià s’ha vist gangrenada pel clientelisme lligat als dos partits, la corrupció i la manca de transparència.

Els mitjans de comunicació independents, pocs però influents, no han deixat de denunciar aquestes pràctiques. Tanmateix, els dos partits o han negat aquestes acusacions o bé asseguren que es tracta d’exageracions. En alguns casos, s’han reconegut certs « problemes », però els líders dels dos partits majoritaris han demanat a la societat civil de tenir paciència i de no « afeblir » el govern regional kurd davant dels enemics externs (Turquia, Iran, Síria i Bagdad) i interns (islamistes). Segons el PDK i la UPK, construir una democràcia sòlida requereix temps i un govern fort. El cert però, és que ja han passat gairebé 20 anys des que el Kurdistan es va autonomitzar de Bagdad i les pràctiques il.legals lluny de reduir-se, han acabat formant part del « sistema », mentres va creixent la tensió entre l’establishment i certs sectors de la societat kurda que no estan disposats a esperar més temps. La creació d’un partit nou de caràcter reformista, Gorran (Canvi), per antics membres de la UPK és un signe més que la paciència de la societat  amb els seus líders tradicionals s’està acabant. A les darreres eleccions iraquianes d’aquesta primavera, Gorran ja ha esdevingut majoritari a Sulaimania, feu tradicional de la UPK. I la unificació dels « ministeris » no ha aconseguit calmar les crítiques.

Malauradament, les autoritats del Govern regional kurd (KRG) han reaccionat malament davant dels reptes posats per la societat civil. Els dos partits han depurat l’administració regional d’elements afins a Gorran i l’assassinat d’un jove periodista i estudiant kurd, Sardasht Osman, ha acabat d’encendre la tensió política entre els reformistes i els dos grans partits aquest mes de maig. Osman va ser segrestat al campus universitari d’Erbil, capital del Kurdistan iraquià, i retrobat mort a Mossul. Segons els seus amics, Osman hauria estat assassinat per haver escrit un article irònic sobre la filla del president del KRG, Massud Barzani. Sigui com sigui, es tracta del segon periodista assassinat des del 2008 en estranyes circumstàncies. Tot i que el KRG ha promès d’aclarir qui està al darrere d’aquest acte, els reformistes no esperen cap resultat de les possibles investigacions. A més dels dos assassinats, diversos periodistes han estat agradits per « bandes desconegudes », colpejats mentre intentaven informar sobre manifestacions d’estudiants, etc.

Tot i així, el KRG es troba cada cop més sota pressió internacional. Organitzacions internacionals prestigioses com Amnesty International i Human Rights Watch han presentat informes denunciant els atacs contra la llibertat de premsa al Kurdistan iraquià. L’assassinat de Sardasht Osman i les protestes posteriors dels sindicats de periodistes i universitaris al Kurdistan iraquià han merescut també l’atenció de diaris importants com el New York Times.

El KRG ha de tallar de soca-rel aquests atacs als periodistes si vol ser realment « l’altre Iraq ». Els kurds ja han sofert prou anys de dictadures i repressions massives com per haver de suportar ara un sistema que recorda massa un règim que els dirigents actuals del Kurdistan van combatre durant més de quatre dècades. Construir una democràcia no és fàcil, però amagar-se darrere el patriotisme per rebutjar tota reforma per sortir de la situació actual només pot encoratjar els nostàlgics d’un règim autoritari, o donar arguments als partits islamistes com va passar als territoris autònoms palestins. El futur del Kurdistan està per primera vegada en la història moderna en mans dels propis kurds.