Maria Martin EdOArticle d'opinió de Maria Martín Goula, col·laboradora de Justícia i Pau.

Immigració: Humanitzar i responsabilitzar-se

Entre altres factors, l’empobriment és el que sovint empeny les persones a fugir del seu país, i és precisament el que podria unir les comunitats immigrants amb les comunitats receptores d’immigració. L’empobriment de les classes mitjanes dels Estats Units d’Amèrica és una realitat que encara que cada cop més palpable no s’acaba de confrontar. El Pew Reserach Center assenyalava l’any 2016, que entre l’any 2000 i l’any 2014 els adults que comptaven com a classe mitjana s’hi havia reduït del 60% al 48%. Després de la crisis del 2008, no ens ve de nou que els super-rics són més rics i la classe mitjana s’empobreix: immigrants i classe mitjana comparteixen un empobriment gradual, mentre les grans corporacions s’enriqueixen.

Amb tot, els “immigrants” són carregats amb la culpabilitat de l’empobriment general. El discurs s’ha anat teixint amb els anys tant per part dels conservadors com els liberals: l’economia ha determinat el discurs migratori dels uns i dels altres. Els conservadors per accentuar “l’apropiació de recursos” i els liberals per accentuar sobretot la força de treball amb la que els forasters contribueixen al país. Estancats en aquesta lògica, és fàcil mesurar les bondats o desavantatges de la immigració: són places d’escola, beneficis socials o llocs de treball, sovint amanits amb la por de l’aniquilació cultural pròpia.

Tot i que el plantejament econòmic és fonamental —i s’hi hauria d’incloure tothom, també les corporacions estrangeres— no ha de ser el punt central del debat. Si el factor econòmic esdevé el centre del debat, els immigrants perden la seva humanitat en favor del cost/benefici econòmic i deixant en segon pla el drama que pot haver darrere del fet migratori. Des d’una perspectiva política, construir un diàleg sobre immigració des d’una lògica econòmica pot ser rentable, perquè dóna peu a parlar d’immigració des de la confrontació i divisió fàcil dels dos grups, de la necessitat de protegir-se de la immigració. Per exemple, si les places a l’escola són adjudicades a uns, els altres no les tenen, o si disposar de treballadors quan son necessaris és un fet, també ho és expulsar-los quan ja no calen. A més, la polarització, la confrontació política i el debat demagògic són ideals per focalitzar-se en altres temes que no siguin l’empobriment general o qui no contribueix però s’enriqueix. Despisten del que ens hauria de preocupar i construeixen un clima enrarit en el debat públic, que posa la pell de gallina.

Els termes amb els que es contextualitza el debat són crítics. Polakow-Suranski ho nota i recorda que ens haurien de preocupar més que les places d’escola, perquè són un reflex del que som, i ens defineixen com a comunitat. Per exemple, ens els últims temps, hem vist com poc a poc la polarització ha anat creixent, donant peu que s’avivin extremismes de dretes i d’esquerres que donàvem per extingits posant èmfasi en actituds i actes contra comunitats que no necessàriament són responsables de l’empobriment general de la classe mitjana.

El to polaritzat i economicista, i la deshumanització del debat d’immigració són una bona cortina de fum per dissimular l’empobriment gradual de la classe mitjana, i son fruit d’una permissivitat general i de com permetem que s’emmarqui el debat —o com, fins i tot, em parlem a casa nostra. Ens determinen com a comunitat i permeten que actes com engarjolar nens menors de 5 anys que fugen de la violència i misèria i que acaben de creuar un desert per salvar les seves vides siguin possibles, justificats per l’amenaça imminent d’un empobriment col·lectiu, que precisament no l’estan perpetrant ells.


Maria Martín Goula