Jordi Cots, coordinador de la Comissió de la Infància de JP (18/05/2010)
El 12 de maig, el nostre Parlament va aprovar la que s’anomena Llei dels drets i de les oportunitats dels infants i els adolescents.
Jordi Cots, coordinador de la Comissió de la Infància de JP / 18/05/2010

   El proppassat dia 12 d’aquest mes de maig, el nostre Parlament va aprovar la que s’anomena Llei dels drets i de les oportunitats dels infants i els adolescents. S’hi ha vingut treballant al llarg de cinc anys. Les lleis d’infància sempre costen de fer. L’elaboració de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets dels infants en va demanar deu.

 

   Aquesta llei s’ha aprovat per unanimitat. Hi ha hagut voluntat de consens. En tractar-se d’una llei d’infància, això és important. En la seva redacció hi ha hagut un procés participatiu remarcable. I durant el tràmit de Comissió varen ser cridades a opinar moltes associacions d’infància, entre les quals la nostra Comissió de la Infància de Justícia i Pau. Per la data en què s’ha votat, sembla que sigui un fruit de la commemoració dels vint anys de la Convenció que hem vingut celebrant tot l’any passat. Ens hi varem referir en un altre Espai d’opinió. De fet, aquesta llei és l’intent més aconseguit de traspassar a la nostra realitat el contingut de la Convenció. 

 

   És una llei comprensiva, en el sentit (tal com passa amb la Convenció) que recull alhora drets de protecció i drets de participació en un pla d’absoluta igualtat i sense prioritats. Són dues perspectives reflectides en els dos grans apartats de la llei, que són totalment complementaris i entrelligats. És més, els drets de participació ajuden a satisfer els drets de participació, i al contrari també. Aquest punt, que és acceptat en teoria, a la pràctica no sempre s’admet ni es realitza. Encara hi ha la falsa idea que els drets socials, és a dir, les necessitats bàsiques, la protecció, s’han de satisfer abans que els drets civils, els de participació. I aquí hi ha una confusió de drets. Això s’haurà de tenir molt present a l’hora d’aplicar la llei. El naixement d’aquesta llei hauria de suscitar una reflexió sincera sobre aquesta visió. 

 

   És cert que quasi tots els diputats i diputades que en ple del dia 12 varen defensar la llei, insistien en l’aspecte de la participació dels infants. Però els comentaris dels mitjans de comunicació s’han centrat més aviat en les qüestions de protecció, com el nou règim de l’acollimnet  preadoptiu, la prevenció de la doble victimització dels infants en els procediments judicials, la recuperació dels infants maltractats. Els mitjans de comunicació haurien de saber reconvertir aquesta tendència. Poc temps després d’haver-se aprovat la Convenció, una Recomanació del Consell d’Europa, del febrer de 1990, recordava, d’una forma clara i fins i tot per a alguns  molt contundent, que els infants, “ultra el dret de ser protegits, tenen drets que poden exercir ells mateixos de manera independent, fins i tot contra la voluntat dels adults”. Els infants sempre s’han decantat més pels drets civils que pels drets socials, perquè són els drets que els reconeixen la seva personalitat. 

 

   Tota la primera part de la llei està dedicada als drets, en general, dels infants; la segona –per a dir-ho simplificadament, és clar- a les situacions de desemparament i com fer-hi front. Però l’explicació de la protecció la trobem a la primera part; és el seu perquè. S’ha d’insistir en la voluntat d’aquesta llei de presentar una visió integral de l’infant. Per això, per exemple, diu que la criança i la formació de la infància “ha de garantir el seu desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social”. En un altre Espai d’opinió ja varem referir-nos al Manifest que ha promogut la Comissió de la Infància amb un lema ben significatiu: Les necessitats no materials de l’infant, justificació de la seva protecció. 

 

   Els mateixos infants tenen, amb naturalitat, una visió àmplia dels seus drets. La primera defensora dels drets de l’infant del món, la noruega Maalfrid Grude Flekkoy (érem als anys vuitanta) va rebre una vegada una carta d’un noi de catorze anys en la qual li deia: “Jo no tinc problemes reals en aquest moment, però si em pogués enviar una llista dels drets dels infants a les diverses edats, la tindria quan ho necessités”. L’administració, en canvi, sembla que només sigui responsable de l’infant en risc, de l’infant problemàtic, el desemparat, el marginal. La gent ho percep així. La idea de protecció ha anat canviant, però aquesta percepció perdura. I sovint ni sabem com anomenar l’infant normal, que potser per això sembla que pertanyi a l’àmbit privat.  

 

   La necessària visió de totalitat de l’infant hauria vingut reforçada si la llei hagués previst un defensor dels drets de l’infant separada del Síndic de Greuges, com alguns havíem demanat, i que encara és possible. La recentment aprovada llei del Síndic de Greuges presenta una figura molt desdibuixada de l’Adjunt per als infants; ignora les recomanacions en aquest camp del Comitè dels Drets de l’Infant  en la seva Observació General núm. 2 del 15 de novembre del 2002.  Al nostre entendre, una estructuració més acabada de l’Adjunt hauria prestigiat la institució del Síndic. Tot amb tot, ara, amb la llei d’infància tindrem cada any un informe específic al Parlament sobre la situació de la infància respecte  a la legislació i la Convenció.