Article d'opinió de l'Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau Barcelona.

Un empresonament moralment inacceptable

Ahir es va complir un any de l’empresonament preventiu de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Com han alertat nombroses ONG, experts i institucions nacionals i internacionals (ahir mateix ho feia Amnistia Internacional) aquest empresonament, juntament amb el d’altres set dirigents polítics independentistes catalans, constitueix una gravíssima violació de drets humans i un atemptat contra els principis fonamentals d’una democràcia.

La llarga durada d’aquest empresonament sense que s’hagi celebrat encara judici el fa més esfereïdor i injustificable.


És realment una greu anomalia sense precedents en la història recent de la democràcia espanyola i una anomalia en el marc dels països de la Unió Europea. Tota persona de conviccions democràtiques, fins i tot aquella que se senti més allunyada de les posicions i activitats polítiques dels afectats, hauria de sentir-se profundament alarmada per la gravetat de la situació i protestar públicament. El que està en joc és l’essència mateixa de la democràcia i la cultura dels drets humans. Per tant, si això és així, ningú pot amagar-se darrera d’una suposada neutralitat o equidistància.

No es tracta d’una simple qüestió jurídica per a experts, que sigui purament opinable o relativa. Es tracta d’una qüestió ètica. El sacrifici de la llibertat de les persones, amb l’enorme sofriment que comporta per elles i les seves famílies, requereix d’una justificació moral molt clara. Encara més si l’empresonament afecta a persones elegides democràticament i adreçada a castigar les conductes realitzades en representació de posicionaments legítims dels ciutadans que les han elegit.

Quan un empresonament no té una justificació ètica clara (fins i tot encara que fos legal) aleshores es tracta d’una agressió injusta, equivalent moralment a un segrest, que indirectament posa en perill la llibertat i la seguretat de tots els ciutadans.

Una acusació sense fonament legal ni ètic, incompatible amb la democràcia
Doncs bé, l’acusació que sustenta l’empresonament provisional i el processament dels dirigents socials i polítics independentistes, que pretén la seva condemna per un delicte de rebel·lió, amb penes que podrien arribar a trenta o més anys de presó, no té cap fonament jurídic i, sobretot, és moralment injustificada.

Diguem-ho de forma sintètica: les conductes per les quals és vol condemnar els processats en aquesta causa, que són perfectament conegudes per l’opinió pública, no són constitutives del delicte de rebel·lió, tal i com el tipifica del Codi Penal espanyol. I això per la senzilla raó que aquestes persones no van actuar de forma violenta ni van induir a altres a fer-ho. I sense violència no existeix el delicte de rebel·lió, tal i com estableix l’art. 472 del Codi Penal i que tothom pot llegir.

Actuar amb violència no és merament pensar en la possibilitat que algú pugui actuar violentament, sinó actuar personalment de forma violenta o instigar o induir directament a altres a fer-ho. L’absència de violència objectivament imputable als processats fa que l’acusació sigui notòriament infundada i, per tant, el seu empresonament provisional i la seva hipotètica condemna són inacceptables. Nombrosos juristes, gens sospitosos d’identificar-se políticament amb els processats, han afirmat clarament que no existeix el delicte de rebel·lió ni similars, com varen fer desenes de professors de dret penal d’universitats espanyoles. Així ho va expressar igualment el tribunal alemany que va rebutjar l’extradició del president Puigdemont.

Però no es tracta solament d’una consideració simplement jurídica. En el marc dels principis d’un Estat democràtic, aquestes conductes no poden ni haurien de ser considerades delictives, i encara menys de delictes castigats amb les penes més severes previstes per la llei penal, superiors a les que s’imposen per exemple pel delicte d’assassinat.

En aquest sentit, l’actuació dels líders d’ANC i Òmnium no solament no encaixa en la definició legal delicte de rebel·lió (per l’esmentada absència de violència), sinó que constituïa l’exercici de drets civils que són fonamentals en un democràcia, com són les llibertats de reunió, expressió i participació política. Podem arribar a discutir si la seva conducta del 20-S va dificultar indirectament la realització d’una actuació judicial (també discutible ella mateixa), però ni que això fos així, la llibertat d’expressió i reunió són d’un valor essencial en democràcia que impedeix justificar per aquell motiu una acusació per delicte, encara menys la terrible duresa d’una pena de presó per rebel·lió o similars.

En el cas dels dirigents polítics empresonats o processats, la seva actuació des de les institucions polítiques que dirigien tampoc no pot ser considerada delictiva, no solament per l’absència de violència, amenaça o coacció, sinó perquè es va tractar d’una actuació que no va causar ni va tenir intenció de causar un perjudici concret i directe als drets de terceres persones. Totes les seves actuacions, que poden ser molt discutides, fins i tot legalment considerades il·lícites, van consistir merament en actes d’expressió de voluntat (organitzar un referèndum, promoure manifestacions, acords i declaracions parlamentàries...), que no van suposar el perjudici directe de drets de terceres persones.

Però, a més, sembla força evident que la seva actuació com a càrrecs públics elegits democràticament va ser realitzada d’acord amb normes i resolucions aprovades per la majoria d’un Parlament democràtic, en aplicació d’un programa electoral i d’unes reclamacions polítiques que comptaven amb el suport de la majoria o d’una proporció molt significativa de l’electorat. En conseqüència, la repressió penal d’aquestes conductes suposa de facto bloquejar i reprimir indirectament els interessos i posicions polítiques legítimes dels sectors socials que representen, quelcom completament incompatible amb la democràcia, la llibertat i el pluralisme polític.

Una de les tesis sobre les quals es vol justificar la repressió penal sobre els dirigents polítics independentistes és la seva actuació reiterada de violació de l’ordre constitucional i de desobediència de diferents resolucions judicials, constituint-se en “un poder autònom al marge del dret”.

Ara bé, tot i acceptant el fet que es van desobeir objectivament diferents resolucions del Tribunal Constitucional (i deixant de banda el fet que, en realitat, un cop declarada la formalment la independència el Govern va deixar d’actuar com a tal i es va dispersar), el cert és que no tot incompliment d’una norma legal o resolució judicial justifica la imposició una pena de presó. Això portaria a una bogeria punitiva que faria irrespirable la vida social i política. La mera infracció formal de lleis no justifica el sacrifici del dret a la llibertat de les persones quan no es tracta d’accions que causin lesions greus i concretes a béns i drets de tercers. Existeixen suficients mecanismes jurídics per corregir, anul·lar, deixar sense efecte i reparar les decisions i actuacions polítiques contràries a llei sense necessitat de repressió penal sobre les persones. Només pot tenir sentit aplicar penes de presó quan es tracti castigar actes que suposin una vulneració de drets o béns fonamentals d’altres persones, per exemple quan s’actua amb violència o coacció.

En qualsevol cas, cal fer una última consideració de màxima importància. Per considerar que una actuació és antijurídica per contrària a l’ordre constitucional cal que es tracti d’un ordre constitucional vigent i vinculant. I un ordre constitucional només és vigent i vinculant en tant que ordre jurídic si es dóna un fet polític essencial: el reconeixement global i general per part de la població que aquell és l’ordre constitucional vinculant i que les autoritats que deriven d’ell tenen la corresponent autoritat legal.

Aquest és un fet polític essencial, que distingeix un ordre jurídic real, efectiu i vinculant d’altres realitats diferents. És el que distingeix un ordre jurídic real de la simple voluntat subjectiva i arbitraria d’un poder autoritari que s’imposa sobre la base de la violència o la por, o d’un simple conjunt de regles teòriques, o de simples desitjos o especulacions.

Quan s’esdevé que un determinat ordre constitucional, en un moment donat i en un determinat territori, perd l’adhesió, assentiment o reconeixement general fàctic que sustenta la seva mateixa existència com a tal, aquell ordre constitucional desapareix en tant que ordre constitucional vigent i vinculant. 

És difícil negar que al llarg dels darrers anys i especialment en els mesos de setembre i octubre de 2017 es va manifestar un excepcional i explícit rebuig, d’inusuals proporcions, dins de la població del territori de Catalunya a l’ordre constitucional de 1978. La majoria o almenys la meitat de l’electorat i la majoria absoluta d’un Parlament democràtic elegit per aquell electorat van expressar un rebuig tal que impedien considerar aquell ordre constitucional com a ordre jurídic constitucional plenament vigent i vinculant. 

Les massives i extraordinàries manifestacions de voluntat ciutadanes de rebuig i els actes polítics i parlamentaris desenvolupats en aquelles dates mostraren amb tota evidència la manca d’aquell assentiment general que dóna veritable valor jurídic a un ordre constitucional. 

En conseqüència, és il·legítim pretendre utilitzar els poders jurídics repressors derivats justament d’aquell ordre constitucional no consensuat per aconseguir (amb l’amenaça i imposició de càstigs violents) imposar-lo contra els representants elegits per aquella part de la població que ha expressat la seva desafecció a aquest ordre constitucional.

Una unitat política no pot ser imposada mitjançant la coacció penal
En últim terme, del que aquí es tracta és d’una gran qüestió de fons: ¿és èticament legítim voler preservar i imposar, mitjançant la repressió penal i el sacrifici de la llibertat de les persones, una determinada unitat política (Estat) i un determinat ordre constitucional a una població o una part substancial d’una població contra la seva voluntat mitjançant el càstig i la repressió?

Aquesta és veritablement la pregunta (de caràcter ètic o, millor, eticopolític) que hi darrera de tot aquest procés penal. Perquè, en el fons, la pretensió que hi ha darrera de l’acusació és la de defensar la supervivència d’un Estat, la qual es considera que va ser posada en perill pels processats. Diguem-ho clar: hi ha la percepció que el valor d’aquest Estat i el seu ordre jurídic i la gravetat de l’atac exigeix la seva protecció mitjançant les penes més greus. Però, ¿és això moralment legítim?

Per una mentalitat democràtica, la resposta, en termes ètics, és evident: no. En democràcia, el poder polític i la sobirania descansen sobre la voluntat de la ciutadania. Les unitats polítiques són realitats contingents, fruit de la història, relatives a la voluntat dels ciutadans que les sustenten. No són un fi en elles mateixes, sinó que resten justificades per l’assentiment generalitzat d’una població. No es poden preservar a qualsevol preu. Les unitats polítiques no són “per se” un bé moral si són rebutjades, si són fruit del desequilibri o de la pura imposició del més fort. El realisme polític pot afirmar que en la pràctica sovint és així. Un judici ètic responsable sap que això no és acceptable.

Quan una unitat política no compta amb el recolzament generalitzat de la ciutadania, quan és rebutjada explícitament per una part substancial de la societat, quan manca el necessari consens social, això no es pot suplir ni pretendre preservar mitjançant la imposició, i menys encara amb la coerció del poder punitiu, castigant i privant de llibertat aquells que posen en qüestió aquella unitat. Sembla que en democràcia això hauria de ser clar.

Els Estats i les unitats polítiques, amb els seus poders jurídics, existeixen i es justifiquen pel seu servei a la voluntat, drets, interessos i necessitats de la població, no a l’inrevés. Quan es dóna un rebuig de grans dimensions (i és el que hem vist a Catalunya en els darrers anys) dins d’un Estat, la determinació de quina ha de ser i com s’ha de redefinir la unitat política i l’ordre constitucional només pot ser fruit del diàleg, la negociació i, finalment, d’un pacte o via de solució mínimament acceptable per tots. Mai mitjançant la força de la repressió o la violència. És a dir, mai d’acord amb la llei del més fort.