Jordi Calvo, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau (12/04/2010)
Fa uns dies vaig assistir a una conferència de Samir Amin, autor del llibre "Sortir de la crisi del capitalisme o sortir del capitalisme en crisi".
Jordi Calvo, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau / 12/04/2010

Fa uns dies vaig assistir a una conferència de Samir Amin, autor del llibre Sortir de la crisi del capitalisme o sortir del capitalisme en crisi, editat recentment a El Viejo Topo. El seu plantejament parteix de que el capitalisme va necessitar una llarga incubació. Segons l’autor, i al contrari del que pensem els europeus, el capitalisme no va començar a fargar-se en el Renaixement, sinó que ho va fer a la Xina, des d’on va arribar a Itàlia dos segles abans que a la resta d’Europa. Un com implantat com a tal, al segle XIX, no va trigar en arribar la seva primera crisi.

Segons Amin, pocs anys després de la Comuna de París s’arriba a una llarga crisi del sistema fins al 1945. Enfront d’aquesta primera crisi, el capital va reaccionar de tres maneres: amb una tendència a la monopolització, una primera fase de mundialització i mesures d’ampliació del finançament. Aquestes mesures van portar a una Belle Epoque on es va mostrar el capitalisme com l’únic camí. Però fins a la sortida de la crisi van ocòrrer esdeveniments de gran rellevància que segons l’autor van condicionar l’arribada de la seva segona fase d’esplendor (1945-71). Aquests van ser -entre d’altres menors- les dues Guerres Mundials, les Revolucions russa i xina, el creixement del nazisme i feixisme, l’alliberament de l’Àfrica i Àsia i el Crack del 29. Tot plegat va dibuixar un capitalisme de semblant més humà. Però a partir del 1971, amb la supressió de la convertibilitat or-dòlar es va entrar en una segona i llarga crisi del sistema capitalista. Davant aquesta es van prendre les mateixes mesures que amb l’altra crisi: monopolització (amb oligopolis), mundialització (neoliberal) i amb ambicioses mesures de finaçament, totes elles similars, però amb les característiques específiques de la seva època, a les preses a finals del segle XIX.

Amin fa aleshores un paral·lelisme amb les dues crisis, afirmant que amb l’esclat de la crisi actual, el 2008, estem en una situació similar a la de 1914, quan a meitat d’un llarg període de crisi van esdevindre canvis econòmics, polítics i socials als països perifèrics del capitalisme que el van obligar a ser més amable. Situa també la segona Belle Epoque del capitalisme als anys 80 i 90, quan s’afirmava que no hi havia una altra alternativa a aquest model hegemònic. La pregunta que es fa és si els propers vint o trenta anys entrarem en una fase de caos semblant a la de la primera crisi capitalista que ens portarà o bé a una tercera fase de “bon capitalisme”, és a dir, a la sortida de la crisi del capitalisme, o bé a la sortida del capitalisme, un model que sembla més aviat propens a estar en crisi.