Fernando Gomez EdOArticle d'opinió de Fernando Gómez Carvajal, membre de Justícia i Pau Barcelona.

Sobre la necessitat d’un pacte social per a l’atenció dels MENA

Les darreres setmanes hem sigut espectadors de l’aparició d’una trista polèmica al voltant del creixement exponencial de Menors No Acompanyats (MENA). Aquests nens i adolescents que arriben sense que cap adult en sigui responsable, procedents principalment del Magrib, es concentren en gran nombre a les comunitats d’Andalusia, País Basc i Catalunya, on són tutelats per les seves administracions. Per fer-nos una idea de la problemàtica pública i social que això representa, l’any 2015 al nostre país hi havia entre 300 i 400 MENAs, i es preveu tancar aquest any amb 3.000 joves que requereixen atenció.

Com recordarem, la polèmica s’inicia al publicar-se diverses notícies al voltant d’aquesta qüestió. Una d’elles, recollia l’episodi on uns joves nouvinguts van haver de dormir a les comissaries dels Mossos d’Esquadra, després que aquests els trobessin deambulant pels carrers dels seus pobles i que fossin rebutjats pels centres d’acollida de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA), responsable de la seva tutela, per trobar-se temporalment desbordats. Al mateix temps, van començar a sortir altres informacions que relacionaven l’arribada dels MENA, i que passessin la major part del temps a la intempèrie, amb el creixement de l’incivisme i la inseguretat en aquests municipis. La complexa realitat que genera aquesta situació, per l’equilibri entre el rendiment de comptes davant la ciutadania i el compliment amb la privacitat de les dades d’aquests menors, fa que les explicacions dels nostres responsables polítics puguin no semblar del tot clares i, el més greu, ofereixi l’oportunitat a grups d’extrema dreta d’introduir el seu missatge populista i xenòfob. Davant d’això, crec necessari que les persones compromeses socialment combatem aquestes fake news, expliquem el drama real que pateixen aquests pobres nois i reclamem unes polítiques públiques d’acompanyament i promoció efectives per la integració dels MENA a la nostra societat.

L’actuació de les administracions queda reglada des de 2014 pel Protocol Marc d’Intervenció amb MENAs que recull els aspectes de la llei d’estrangeria, la llei de la infància i el codi civil, que tenen a veure amb aquest col·lectiu, i la realitat és que ni es compleix en la seva totalitat ni de la mateixa manera per part de les comunitats autònomes. Com critica un duríssim informe del Comitè dels Drets de l’Infant de l’ONU, a Espanya “s’utilitzen mètodes invasius de determinació de l’edat, sense consentiment, amb un ampli marge d’error i barems per infants caucàsics, fins i tot en els casos on els documents d’identitat són autèntics”, pels quals poden quedar exclosos del sistema de protecció a l’infant i acabar sent víctimes del tràfic de persones; així i tot, el nivell de protecció és insuficient amb una clara manca d’assistència social, econòmica i jurídica, aquesta darrera sobretot durant el procés de determinació de l’edat; amb els que són acceptats, s’han detectat nombrosos casos de tractes deficients fins a arribar a la violència per part dels professionals dels centres d’acollida, sense que els infants tinguin cap mecanisme de denúncia; si es creu que és major d’edat, a les ciutats de Ceuta i Melilla es porta a terme devolucions automàtiques o “en calent” sense cap garantia, i a la resta del territori s’emet una ordre d’expulsió amb la conseqüent estada als Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs), dels que també coneixem nombrosos episodis de violació de Drets Humans; tot plegat, sumat a una absoluta descoordinació en la gestió per part de les administracions, entre les mateixes autonomies, i entre les autonomies i els seus municipis. A tot això, cal afegir, com comentava abans, que l’augment en el nombre d’arribades ha desbordat els centres d’acollida, fent que es trobin massificats i no hi hagi professionals suficients per atendre’ls.

La situació descrita pot generar una crisi emocional, si no l’arrossegaven ja per desvincular-se de la seva família sent només infants i el mal tràngol que hauran viscut per arribar fins aquí. És per això que la crida a la comprensió i a la solidaritat amb ells hauria de ser permanent. Sense negar els possibles actes delictius que s’hagi pogut cometre en alguns casos, no podem negar la nostra històrica voluntat d’acollida i per això cal entendre i tractar l’arrel del problema perquè no torni a succeir, que és l’exclusió en què viuen. Afortunadament sembla que la pressió pública ha fet reaccionar als nostres representants i, començant pel govern espanyol, ha obert una partida extraordinària de 40M€ perquè les autonomies facin front a aquesta situació sobrevinguda, a més de comprometre’s a revisar el protocol. Al mateix temps, la Generalitat de Catalunya s’ha compromès a redefinir el seu model d’actuació amb els MENA d’acord amb tots els agents implicats, a més d’obrir més centres d’acollida. Esperem que aquesta cadena de reaccions arribi també al món local, de manera que hi hagi una major coordinació i acceptació d’acollida.

Fins ara, però, no hem parlat del que succeeix quan els menors no acompanyats assoleixen la majoria d’edat, moment en el qual si no fos gràcies a l’acompanyament de les entitats del tercer sector, es trobarien absolutament perduts, tot i que el seu abast és limitat. Tractar aquesta qüestió donaria per un altre Estat d’opinió, però està clar que l’administració no pot considerar, a efectes de gestió de polítiques públiques, que un jove nouvingut sortit d’un centre d’acollida té la mateixa xarxa de seguretat que un jove estàndard autòcton, motiu pel qual cal seguir amb el seu acompanyament fins que aconsegueixi apoderar-se i ser autònom. Està clar que els Menors No Acompanyats s’han convertit en un fenomen migratori, amb importants implicacions ètiques i polítiques, que sens dubte posa a prova la nostra resposta humanitària. Estiguem a l’altura.

 

Fernando Gómez Carvajal (14 de novembre de 2018)