Drets humans partidistes EdoArticle de Joan Gómez i Segalà, membre de Justícia i Pau Barcelona.

Els drets humans són partidistes?

Cas

Na Najima deu ser molt competent en el seu lloc de treball. El seu cap li ha ofert deixar de ser operadora de màquina per contractar-la com a comercial. És tot un reconeixement a la seva professionalitat i a la confiança que es mereix. Només li posa un requisit: ha de renunciar a abillar-se amb el mocador.

Dilema

Abans de jutjar l’actitud del cap (és ètic o interfereix la seva intimitat? És legal o comet discriminació? La hipotètica pèrdua de vendes és probable o imaginària?), pensem què li recomanaríem a ella. Potser faríem servir arguments materialistes: no és millor un ascens que un vel? Potser faríem servir arguments pragmàtics: no val la pena aprofitar l’oportunitat que una dona musulmana ascendeixi encara que la fe perdi visibilitat? Potser arguments maximalistes: una promoció justifica renunciar als principis?

Generalització

Al cap i a la fi, la nostra pregunta denotarà a què equiparem el vel de les musulmanes: és com un tatuatge o és com un embaràs? ¿Entenem que causa mala impressió, que fa perdre clients o perjudica la imatge de l’empresa? O entenem que la manifestació de la pròpia religió és l’exercici d’un dret, com l’embaràs, que hem de defensar perquè la lògica mercantil no dirigeixi les nostres vides? Justifiquem que s’acomiadin les embarassades o lluitem perquè les empreses modifiquin les pràctiques que incentiven un retard de la maternitat?

En la mesura que acceptem que les empreses discriminin per embarassos o hijabs, aquestes no només coaccionen les treballadores, sinó que apuntalen un mercat de treball misogin, que deixa perdre talent a canvi de perpetuar estereotips impropis d’una societat diversa i globalitzada.

Extrapolació

Aquestes pràctiques discriminatòries cap a dones aparellades en edat fèrtil o persones que expressen ostensiblement les seves creences, com les musulmanes i els sikhs, porten a plantejar que la defensa dels drets no és un combat sectorial que afecta una minoria. Combatre la conculcació de drets no és un deure de les víctimes, sinó una necessitat de tota la societat: són del tot inacceptables per al conjunt de la societat les conseqüències que les dones tinguin un sostre de vidre, que els fidels hagin de dissimular les seves creences, i també tants altres greuges com que les lesbianes amaguin la seva afectivitat, que algú tingui vetat l’accés a la sanitat pública, que es prohibeixi als vaixells de rescat sortir del port o que les nostres institucions hagin de renunciar a mostrar la solidaritat amb els presos polítics.

Que les musulmanes portin hijab no incentiva l’enfrontament entre religions, sinó que visibilitza la llibertat religiosa. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que les feministes portin llaços liles no va contra els homes, sinó que reivindica que homes i dones tinguem els mateixos drets i oportunitats. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que els ajuntaments pengin domassos amb l’arc de Sant Martí no pretén promoure l’homosexualitat sinó eradicar la discriminació per motius d’orientació sexual. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que els independentistes llueixin llaços grocs no és contra Espanya, sinó a favor d’un aparell judicial independent i que treballi amb els mateixos barems que la resta de justícia europea. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que algun sector social no comparteixi un símbol, no significa que aquest símbol sigui partidista. Que hi hagi una part de la ciutadania, fins i tot una part molt poderosa de la ciutadania, que no comparteixi els respecte als drets humans i la democràcia no implica que s’hi hagi de renunciar per por a trencar la neutralitat, sinó que obliga a redoblar-ne els esforços. La democràcia no és un estadi que s’obté d’una vegada per totes, sinó un procés que cal construir, revisar i aprofundir permanentment perquè no col·lapsi.

El poder hegemònic (heteropatriarcal, estatal, islamòfob, etc.) pretén polaritzar forçant que les lluites d’alliberament semblin sectorials, quan en realitat alliberen víctimes i botxins. Imposa la censura amb aparença de neutralitat per aplacar tota crítica legítima.

La injustícia no és un problema circumscrit a les víctimes: cal lluitar permanentment perquè no guanyi terreny. No jutgem la decisió de la Najima, dels creients, dels gais, dels nàufrags o dels governants: la pèrdua de talent, solidaritat, salut o sinceritat no és un handicap personal, sinó un atemptat contra la confiança que cimenta la societat.

La Najima continua treballant al taller: només ella sap quant li costa a final de mes ser fidel als seus principis. Sapiguem nosaltres també pagar el preu de la dignitat com a penyora d’una societat respectuosa amb tothom. Amb llaços, pancartes o hijabs.


Joan Gómez i Segalà