Miquel Angel Prieto EdOArticle d'opinió de Miquel Àngel Prieto, membre de Justícia i Pau Barcelona.

 

Detenció d’Assange i tecno utopia sota sospita

Segurament us heu assabentat de la detenció de l’activista Julian Assange a través del vostre mòbil. Probablement, algú residint a prop de l’ambaixada de l’Equador a Londres va enregistrar les imatges de l’arrest, que segons després van fer la volta al món. A continuació, les xarxes socials, els diaris digitals i la resta de mitjans de comunicació han tractat d’aportar més informació i en molts casos han esdevingut actors d’una guerra informativa per crear un determinat estat d’opinió sobre Assange i l’actuació de les autoritats equatorianes i britàniques.

Malgrat les ombres que planegen sobre algunes actuacions de Wikileaks i sobre el comportament privat del seu fundador, no podem oblidar les expectatives que va crear la seva atrevida política de filtracions a finals de la passada dècada.

Wikileaks demostrava en la pràctica el suposat potencial alliberador i d’aprofundiment democràtic de les, ja no tan noves, Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC).

Un grup reduït de persones, organitzades al voltant d’una agenda de foment dels drets humans i la pau i amb suficient expertesa tècnica, posaven en evidència la violència criminal i les violacions de drets humans provocades per les intervencions militars dels Estats Units d’Amèrica a Iraq o Afganistan. Una dècada abans, aquest país, entre d’altres, havia rebutjat la ratificació del tractat de creació de la Cort Penal Internacional. Així, si la incipient arquitectura de la justícia universal no podia jutjar les agressives polítiques militaristes dels Estats poderosos, almenys l'opinió pública les podria conèixer i jutjar per si mateixa.

La combinació d’organitzacions d’estructura lleugera, capaces de tractar i difondre les filtracions de les pitjors pràctiques dels poderosos, i la popularització de les xarxes socials digitals i dels telèfons mòbils entre la ciutadania, augmentaven les oportunitats d’incidir sobre l’opinió pública i l’emergència de respostes cíviques col·lectives.

Els mitjans de comunicació tradicionals, que mantenien un oligopoli d’intermediació d’informació envers la ciutadania, però que no assumien prou la funció d’investigació i control dels poders, es veien forçats a adaptar-se.

La resta de poders establerts, en especial els règims polítics i altres corporacions privades, sensibles a les opinions públiques, es podien sentir amenaçats. Mitjançant les noves formes d’informació i participació, les TIC semblaven propiciar un apoderament individual i col·lectiu que podria alterar les tradicionals regles del joc.

Però, què ha passat deu anys després de les filtracions més populars de Wikileaks i d’Assange?

La majoria de poders tradicionals han après a respondre als reptes i amenaces associades a la popularització de les TIC i a utilitzar-les a favor seu.

Les societats no han experimentat millores socials i polítiques per al bé comú. Ans al contrari, els individus comencen a prendre consciència dels riscos de les TIC. El relat de la utopia d’individus i societats més informades, lliures i apoderades, davant dels actors de poder ha estat substituïda per la distopia de la pèrdua de privacitat i llibertat d’expressió, la propagació d’informació fraudulenta i de sistemes de control o tècniques intrusives de publicitat.

Finalment, l’augment del nombre de filtracions no garanteix un millor control democràtic. En comptes d’això, la manca d’una adequada contextualització i explicació als ciutadans o la impossibilitat d’utilitzar les informacions en el marc d’actuacions dels òrgans de control o del sistema judicial, que imposen les sancions corresponents, pot accelerar la crisi de la democràcia. Perquè, un règim democràtic pot consentir l’ocultació al gran públic d’alguns aspectes de l’actuació pública, però no pot sobreviure en un clima de desconfiança generalitzat.

Paradoxalment, Assange també ha perdut part de l’aura èpica, perquè no ha aconseguit esvair les sospites d’haver abandonat la causa de la radicalitat democràtica i l’educació cívica, per aliar-se amb poders foscos, que utilitzen les filtracions per agitar l’opinió pública en moments clau de decisió política.

Miquel Àngel Prieto Vaz