Ignasi Dies, col·laborador de JP a Barcelona (30/11/2009)
Les grans corporacions alimentàries escanyen des de fa temps els treballadors del camp.
Ignasi Dies, col·laborador de JP a Barcelona / 30/11/2009

Darrerament els pagesos estan sortint al carrer amb freqüència en el nostre país. Denuncien els baixos preus que els imposa l’agroindústria i la gran distribució. Segons dades del sindicat agrari Unió de Pagesos, els treballadors del camp estan rebent autèntiques misèries pels seus productes: 0.25 euros per quilo de taronges, 0.88 euros per quilo d’avellanes, o 0.18 euros per quilo de patates. A tall d’exemple, el preu dels ingredients d’una escalivada per a quatre persones –cuinada amb albergínies, pebrots, cebes, tomàquet, all i oli– augmenta un 308% des de l’origen (preu que rep el pagès) fins a la destinació (preu que paga el consumidor).

Aquests abusos són afavorits per la concentració de la distribució en grans superfícies controlades per un petit grapat de grans grups empresarials que passen per alt les normatives de competència, comerç i consum, ajudats per la inacció dels governs català i espanyol. Prova d’això és que la meitat de les vendes d’aliments a l’Estat espanyol provenen de quatre grans grups: Carrefour (Carrefour, Dia, Champion), Mercadona, Eroski (Eroski, Caprabo) i Auchan (Alcampo, Sabeco).

A tot això cal afegir que el model agroalimentari actual aboca el pagès a practicar una agricultura industrial que demana explotacions intensives en règim de dependència absoluta del petroli i dels seus derivats, bé en forma d’energia, bé a través de fitosanitaris (pesticides), fertilitzants químics o medicaments per als animals. Grans grups empresarials tristament coneguts pel seu poc respecte pel medi ambient (experimentació amb transgènics) o pels drets humans controlen aquesta baula: Bayer, Monsanto, Syngenta, DuPont, Novartis, etc. a banda de les empreses extractores i transformadores del petroli. 

Davant d’aquest panorama és trist constatar com la política agrària comunitària (PAC) no ajuda precisament el petit pagès i continua beneficiant els grans terratinents. La família de la duquessa d’Alba, els germans Mora Figueroa Domecq, o la família reial britànica no paren de rebre subvencions milionàries de la PAC, és a dir, de les butxaques de tots els contribuents europeus.

L’anàlisi detallada dels fluxos en el model alimentari neoliberal actual posa de manifest totes aquestes problemàtiques en forma del que es coneix com a triple embut alimentari. A l’inici tenim, al primer forat estret, unes poques corporacions que serveixen a milers de pagesos, ubicats en el forat ample, els productes necessaris per produir al camp de manera industrial (incloses les llavors i els pinsos). Aquests pagesos van a parar al forat estret del segon embut, constituït per unes poques companyies transformadores i/o distribuïdores. Aquestes companyies són el forat estret del tercer embut, el de la distribució alimentària cap a milions de consumidors, que constitueixen el darrer forat ample. Així doncs queda clar qui s’endu la millor part, mai millor dit, del pastís...

Davant d’un panorama com aquest tornen a sortir a la llum les tantes vegades obviades desigualtats Nord-Nord. Aquesta vegada, però, els protagonistes són els nostres pagesos, que reclamen precisament un comerç  just. Per tant, com a país hem d’afegir urgentment al nostre “llistat de la compra justa” unes polítiques públiques que posin els pagesos en el centre de la producció, distribució i consum d’aliments; i com a persones una voluntat individual i col·lectiva per tal de ser nosaltres qui controlem realment el que mengem.