Joan F. López Casasnovas, membre de JP a Menorca (11/11/2009)
El moviment reivindicatiu del Camí de Cavalls ha estat a Menorca un dels fenòmens socials més rellevants.
Joan F. López Casasnovas, membre de JP a Menorca / 11/11/2009

Malgrat que no es pot establir amb total exactitud l'origen del Camí de Cavalls, consta, en la documentació més antiga que es conserva, que aquest, al llarg del segle XVIII, era utilitzat fonamentalment com a un vial que voltava tota l'illa de Menorca, amb una finalitat bàsica de defensa, que permetia la vigilància de les costes i una bona comunicació i servei a les talaies, les bateries i altres fortificacions. Paral·lelament a aquest aprofitament, el Camí de Cavalls permetia el pas lliure dels vianants sense excepció. De la documentació històrica, en resulta amb claredat que el Camí de Cavalls era, doncs, constituït com una servitud de pas per causes d'utilitat pública, que circumval·lava la costa menorquina i que, a vegades, passava per finques privades. D'això hi ha un fidel reflex en els documents del Registre de la Propietat, provinents d'expedients de domini efectuats en el segle XIX. Però heus ací que, pels anys 80, barreres i cadenats van “recuperar” la propietat privada.

El govern del Consell de Menorca (fruit llavors d’un pacte entre el PSOE i l’Entesa de l’Esquerra)  en va promoure la declaració de Bé d’Interès Cultural. Tanmateix, el PP al Govern balear, que tenia les competències, no estava per defensar un dret que molestava els senyors propietaris.

Quan hi va haver una majoria política favorable, el Parlament de les Illes va aprovar la llei 13/2000 de 21 de desembre, que declarava el Camí de Cavalls com a vial o pas públic, lliure i gratuït, la titularitat del qual s'atribueix al Consell Insular de Menorca. Aquesta llei venia precedida, però, –i aquest és el valor del cas- de l’esforç de molta gent coordinada. Durant anys, nombroses entitats cíviques, veïnals, excursionistes, joves de l’escoltisme catòlic, sindicats i partits polítics recorrien trams del Camí, evitaven que se n’esborràs el traçat, en denunciaven els tancaments. Alguns moments de tensió s’hi van viure.

El febrer de 1998, uns centenars d’excursionistes es van trobar amb una paret allà on abans hi havia hagut una portellada i amb una barrera amb cadenat a un altre indret. Els excursionistes, que reivindicaven el pas públic, van tirar endavant i, per aquests fets, uns quants van ser denunciats pels terratinents (familiars del Duc i del Marquès). Diuen els qui van assistir a les dues llargues sessions del judici que “hi va haver brou”. No sols per la rellevància d’alguns implicats, com l’alcalde d’Alaior, o l’ex cap dels Escoltes de Menorca, sinó també pels noms de testimonis: alcaldes i ex -alcaldes (de Ferreries, es Migjorn Gran, Maó, es Castell), la presidenta del Consell Insular, el conseller balear de Treball, així com dos diputats, un del PSM i un d’Esquerra de Menorca-EU (aquests dos, aforats, havien estat jutjats i absolts  per l’Audiència mesos abans). El sobreseïment fou el resultat. Part dels fets van ser recollits en un vídeo que va passar TV3 en un programa de gran audiència i en què els periodistes hàbilment relacionaven aquest conflicte entre drets públics i privats amb el paper de la mateixa noblesa els dies de les festes de sant Joan.

Un capvespre d’estiu de 1997 feia jo una ruta pel camí de sempre i vaig ser comminat a punta de fusell a deixar-la. Ho vaig fer, malgrat les meves protestes, les quals vaig concretar per escrit i registre d’entrada a l’Ajuntament del meu poble quan vaig constatar que també havia estat aixecada una paret amb desplaçament de l’anterior portell cap a la zona marítima. Qui havia sol·licitat llicència per obrar d’aquella manera? No vaig rebre cap resposta. Res. I quan la Coordinadora per la Defensa del Camí de Cavalls va decidir emprendre les seues excursions reivindicatives i conscienciar els menorquins que s’estava consumant un atemptat als drets col·lectius, amb el culpable silenci dels polítics que llavors governaven al Consell i a l’Ajuntament, vaig adherir-me a les accions de la Coordinadora. Davant la meua impotència de ciutadà individual, benvingudes fossin aquelles manifestacions col·lectives i pacífiques! Som també testimoni de com un pas havia estat barrat hores abans que els excursionistes hi arribàssim: les marques del ciment encara eren fresques aquell diumenge dematí.

Alguna cosa havia de fer-se i es va fer. El moviment reivindicatiu del Camí de Cavalls ha estat a Menorca un dels fenòmens socials més rellevants i més revitalitzadors d’una forma de democràcia molt saludable quan els instruments institucionals feien fallida. La tenacitat dels que no han defallit de mobilitzar-se, juntament amb la prudent (i desesperadament lenta!) actuació administrativa de governs favorables han permès obrir els portells que uns quants senyors van tancar en mala hora. Amb justipreus o amb acords negociats haurem pagat expropiacions per presumptes apropiacions anteriors, fetes sense empegueir-se’n. Despús-ahir sentia un antic detractor d’aquest procés democràtic com ja exigeix ara mateix no sé quantes inversions al Consell perquè el camí esdevengui reclam turístic...