Tica Font, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau (02/11/2009)
El segrest d’un vaixell tonyinaire, propietat d’un armador espanyol, és una qüestió que no ha de passar desapercebuda.
Tica Font, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau / 02/11/2009

El segrest d’un vaixell tonyinaire, propietat d’un armador espanyol, és una qüestió que no ha de passar desapercebuda, ja que és el suficientment important com perquè des d’entitats diverses s’impulsi una reflexió sobre les demandes que efectua un sector empresarial i que tenen suport d’una part dels partits i de la població.

Després d’aquest segrest, el sector empresarial s’ha centrat en demanar al govern que soldats espanyols protegeixin els vaixells mentre pesquen tonyines en aigües de Somàlia. La primera pregunta a formular-nos davant aquesta situació és: ha de ser obligació de l’Estat protegir la flota pesquera?, és a dir, l’exèrcit ha de protegir els negocis o activitats privades i lucratives d’empresaris espanyols a l’estranger?

Protegir un vaixell o una plataforma petrolífera és el mateix. En tots dos casos, tenim empreses de capital espanyol que realitzen una activitat extractiva, peix o petroli, en un país exterior. Ara bé, quan la població local afectada per l’activitat de les empreses protesta, aquestes demanen que l’Estat utilitzi la força i la violència per defensar “el seu dret a apropiar-se dels recursos naturals”.

En el cas de la pesca de la tonyina, els pescadors locals somalis no poden competir amb la pesca industrialitzada i es veuen abocats a l’atur i a no poder seguir vivint de la pesca tradicional, tal i com ho han fet durant segles. Però al mateix temps la pesca intensiva suposa empobrir i arrasar els caladeros. La política d’aquests grans vaixells de pesca és la de pescar tot el que es pugui, malgrat que amb el temps la seva activitat suposi posar en perill la reproducció de l’espècie fins que no quedi tonyina. En definitiva, l’activitat pesquera dels armadors espanyols comporta un problema social entre la població pescadora somalí i un problema mediambiental que sobrepassa les aigües somalis.

Respecte els vaixells tonyinaires cal tenir present que l’armador o propietari és espanyol, però que la majoria d’aquests vaixells naveguen amb “bandera de conveniència”, són vaixells matriculats en països com Libèria, Cap Verd o Seychelles,   dels quals la  meitat de la tripulació o mà d’obra no és espanyola, sinó de països del sud. En definitiva, és evident que els beneficis d’aquesta activitat industrial retornen a l’Estat espanyol, però no és tan evident que la seva activitat generi massa llocs de treball al país.

Els grups polítics més actius han donat per inqüestionable que és obligació de l’Estat i, per tant, de l’exèrcit protegir l’activitat econòmica dels armadors. El govern no s’ha atrevit a qüestionar-ho, solament ha manifestat que l’exèrcit ja està fent una certa protecció de la seva activitat econòmica desplaçant a la zona vaixells de guerra i avions per dissuadir els pirates. Ara bé, els armadors que surten de l’àrea protegida militarment perseguint les tonyines demanen que, a més a més de la protecció zonal de l’exèrcit, dintre dels seus vaixells viatgin militars armats que puguin combatre els pirates. Aquestes demandes han rebut el suport dels partits del PP i PNV.

Davant aquesta demanda dels armadors, la ministra de Defensa al·lega que la Llei Orgànica de la Defensa impedeix donar compliment a la demanda. Ella mateixa els hi proposa contractar una empresa militar privada, és a dir, els suggereix contractar mercenaris. Els armadors han contractat l’empresa Minimal Risk, el director de la qual, Bon Cole, ha estat 27 anys a l’exèrcit britànic, al regiment d’enginyers i a les forces especials. L’empresa té contractats marines especialitzats en operacions antiterroristes i gurjas, que han treballat a l’Afganistan, Iraq i Kurdistan, contractats pel govern anglès.

Segons Ignacio Lachaga, president del Grup Albarcora, cada vaixell portarà quatre mercenaris amb un sou de 14.000 € al mes, el que suposa una despesa mensual per a l’armador de 56.000 €. Com que la pesca no genera tants beneficis com el petroli, els armadors demanen que l’Estat ajudi a pagar el cost de la contractació d’aquestes empreses militars. De moment han acordat que el govern basc aporti el 25% de la despesa, el govern de l’Estat un 25% més i la resta els armadors. Però actualment continuen les negociacions perquè el govern d’Andalusia i Galícia també contribueixin a sufragar la despesa.

Aquest esdeveniment demana que introduïm en l’agenda política local i internacional el debat sobre el paper de les empreses i les seves actuacions a l’exterior, així com el rol de les empreses de mercenaris en el nou context internacional.