Rafa Allepuz, membre de JP Lleida (13/10/2009)
Un dels afers que darrerament m’ha indignat més és el de la remuneració en concepte de jubilació anticipada del Sr. Goirigolzarri, en abandonar les seves responsabilitats executives del BBVA.
Rafa Allepuz, membre de JP Lleida / 13/10/2009

La setmana passada vaig sentir a la ràdio com un tertulià plantejava la disjuntiva entre el que és legalment acceptable i el que ho és èticament, perquè darrerament s’han desvetllat molts afers de corrupció, desviaments de fons públics, finançaments dubtosos, retribucions milionàries, etc. que s’han justificat des del punt de vista legal. El interlocutor destacava que s’està evidenciant allò que molts ja defensàvem fa temps: tot lo legal no té perquè ser èticament acceptable.

Un dels afers que darrerament m’ha indignat més és el de la remuneració en concepte de jubilació anticipada del Sr. Goirigolzarri, en abandonar les seves responsabilitats executives del BBVA als seus 55 anys, en benefici del seu president el Sr. Francisco González, alies FG. És èticament inacceptable que en  l’actual conjuntura econòmica i social de crisi en la qual de forma continuada copsem situacions de dificultat, pobresa, misèria, etc. en moltes persones i famílies es portin a terme aquest tipus d’actuacions. Fins i tot fora del marc de crisi econòmica també és injustificable. Però a més de les decisions preses per aquests dos personatges, les valoracions fetes per una part dels dirigents polítics del nostre Estat van en la mateixa línia quan justifiquen la mesura com una decisió presa en l’àmbit de l’empresa privada i només és titllada com una mesura de mal exemple en temps de crisi.

I el governador del Banc d’Espanya? L’únic que li preocupa al Sr. Fernández Ordóñez és que aquestes remuneracions puguin “dañar a los bancos por estar ligadas a beneficios a muy corto plazo que puedan aumentar los riesgos de las entidades”. Per a mi, aquest senyor ha perdut tota credibilitat política, social i humana. No té ètica i tampoc entén de justícia social ni equitat.

Una altra preocupació del Sr. Fdez. Ordóñez és la fins ara inexistent reforma laboral, la patronal segueix insistint en la mateixa proposta. A més, des del govern de l’Estat es reclama moderació salarial als treballadors. Recordem que el darrer informe FOESSA denunciava que tot i l’expansió econòmica de la primera meitat de l’actual dècada, un 10% dels treballadors assalariats eren pobres, que el poder adquisitiu de les rendes del treball havien disminuït i que els salaris del nostre estat eren dels més baixos de la UE. Els darrers informes sobre l’evolució del mercat de treball indiquen que a l'Estat espanyol augmenta el nombre de treballadors amb salaris baixos. I ara, es demana moderar-los i reformes laborals que han portat a tot allò que FOESSA denuncia. Quina ètica amaga aquest tipus de proposicions?

El govern de l’Estat en la seva mesura “estrella” anticrisi d’augmentar els impostos - que va anunciar com a progressista i basada en una gran sensibilitat social - vol augmentar els impostos que més graven a la classe treballadora i mitjana, argüint que augmentar el gravament a les rendes més elevades no suposa gaire augment en la recaptació. Serà perquè no tenen ganes de buscar les rendes i els guanys multimilionaris i és més còmode gravar sobre el que és més fàcil de conèixer i controlar com és el consum i les rendes del treball. És èticament acceptable aquesta mesura, i més en temps de crisi?

En el parlament de Madrid s’està discutint – no sé si la discussió és real o no – la proposta de reforma de la llei d’estrangeria, de la qual tant des de Justícia i Pau com d’altres entitats, associacions i ONGs ja s’han produït manifestacions en contra. Un cop s’aprovi - que tal i com s’apunta serà amb l’actual contingut per raons de consens polític - serà èticament justificable la desobediència als seu articulat?

Finalment, i per raons d’espai, perquè no es treballa per fomentar el diàleg social?, un diàleg que en aquests moments està aturat per decisió d’una de les parts. Qui no vol participar que es retiri i que deixi decidir als altres. Crec que és a través del diàleg social, ben dirigit, on la societat més dèbil té veu, força i marge de maniobra. Si aquesta via es restringeix, quina li queda? Crec fermament que qui ho impedeix i qui no pren decisions en el seu favor participa per igual en la seva obstrucció. És ètic privar de veu als més dèbils?

Amb aquests fets d’actualitat, i altres - com la possibilitat que un tribunal constitucional declari il·legal una llei com l’Estatut d’Autonomia de Catalunya consultada i aprovada  per la ciutadania -, he volgut posar de manifest la necessitat d’analitzar les lleis, la presa de decisió política, les actuacions tant en l’àmbit públic com en el privat, des de la perspectiva de l’ètica i no des de la legalitat. Hauríem de plantejar-nos mesures  i actuacions, com treballar en pro del vot en blanc en les properes eleccions, per tal de facilitar un debat més rigorós sobre les conseqüències de les actuacions i decisions, tant en l’àmbit públic com en el privat, i per afavorir una major conscienciació social.