Jordi Tejel Gorgas, membre del Centre d'informació i recerca sobre el poble kurd, de Justícia i Pau (16/09/2009)
Per primera vegada en la història de Turquia, el govern ha obert un debat públic intentant implicar l’oposició parlamentària, però també la societat civil, intel.lectuals, i fins i tot l’aparell militar.
Jordi Tejel Gorgas, membre del Centre d'informació i recerca sobre el poble kurd, de Justícia i Pau / 16/09/2009

Poc abans de l’estiu, el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, anunciava la intenció del seu govern d’emprendre mesures legals per posar fi al conflicte kurd a Turquia. A finals de juliol, el ministre de l’interior, Beshir Atalay, parlava de la “iniciativa kurda” del govern; una paquet de reformes profundes per aconseguir que els kurds se sentissin, per fi, ciutadans de primera a Turquia. D’aquesta manera, el govern d’Erdogan reprenia les promeses fetes el 2005 a Diyarbakir, i fins ara oblidades.

De ben segur, el govern dirigit per l’AKP intenta “guanyar els cors” dels kurds amb aquesta iniciativa després dels resultats espectaculars de les eleccions locals del propassat 29 de març en què els kurds van votar massivament pel Partit de la democràcia (DTP), hereu de successives formacions pro-kurdes il.legalitzades des dels anys noranta. L’AKP necessita guanyar terreny a l’est del país si vol tornar a sortir victoriós a les properes eleccions legislatives. Tot i així, tot sembla indicar que aquest cop, la voluntat del govern turc va més enllà del tacticisme. L’1 de gener del 2009, el govern posava en marxa mesures “populars” com la creació d’un canal de televisió públic en kurd (TRT-6). Des de llavors, els canvis introduïts ja han estat espectaculars en un país on la qüestió kurda havia estat durant molt de temps un tema tabú: investigacions judicials de fosses comunes on militants kurds havien estat assassinats durant els anys noranta, permís per tornar a utilitzar oficialment topònims kurds, obertura al setembre dels primers cursos de llengua kurda a la Universitat de Mardin o el projecte de tancar la presó militar de Diyarbakir on van ser torturats milers de kurds durant la dictadura militar entre 1980-1983…

La importància del moment no rau només en les mesures fins ara preses, importants per si mateixes, sinó en la manera en què el paquet de mesures ha estat presentat. Per primera vegada en la història de Turquia, el govern ha obert un debat públic sobre la qüestió intentant implicar l’oposició parlamentària, però també la societat civil, intel.lectuals, i fins i tot l’aparell militar. La “iniciativa kurda”, també coneguda com “iniciativa democràtica” pretén canviar de dalt a baix el sistema turc introduïnt canvis legals que comportaran inexorablement una reforma en profunditat de la constitució turca heretada del cop militar del 1980.

El govern ha presentat la seva iniciativa com un pas decisiu per a la democratització definitiva del país i com un element clau per acostar-se a la integració futura de Turquia a la Unió Europea. Erdogan sap, a més a més, que cal democratitzar la vida política si vol que formacions com la seva, islamista moderada, puguin dirigir el país sense sentir l’amenaça contínua d’un “cop d’estat” més o menys dissimulat de l’aparell militart amb la complicitat dels sectors més conservadors de l’establishment. De moment, segons els sondejos realitzats, l’opinió pública és favorable a la “iniciativa kurda”. Sindicats, plataformes d’empresaris, líders religiosos i fins i tot artistes populars han mostrat explícitament llur suport a la iniciativa. A més, l’oposició nacionalista turca ha estat durament criticada per intentar bloquejar un procés de democratització amb eslògans propis dels anys de la guerra freda: segons el camp anti-reformes, el pla seria una iniciativa imposada pels Estats Units minant així la “sobirania nacional” de Turquia…

Un altre fet important és que, per primera vegada, el partit pro-kurd DTP ha estat reconegut com a interlocutor legítim pel govern d’Ankara. Els responsables d’aquest partit ja s’han trobat en diverses ocasions amb diversos càrrecs ministerials per mirar de trobar un acord sobre l’abast i, per tant, els límits de les reformes. I aquí és on es troba el principal escull.

El govern turc no vol dialogar amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), considerat com una organització terrorista. Per la seva banda, el DTP recorda al govern que sense el PKK, guerilla que segueix gaudint de suport popular, no hi ha solució al problema kurd. El cert, però, és que el govern turc sap que no pot entrar en contacte directe amb el PKK si no vol provocar la reacció de l’aparell militar, així com d’una part de l’opinió pública turca. Mentrestant, l’exèrcit i el PKK tornen a protagonitzar operacions espectaculars al sud-est del país, provocant víctimes entre ambdós bàndols.

L’altre punt sensible és la possibilitat d’ensenyar el kurd a les escoles públiques, tema molt sensible en un país més “jacobí” que França. L’oposició parlementària ja ha fet saber que aquesta és una línea vermella que no es pot travessar sense portar al trencament de l’Estat unitari turc. Caldrà doncs molta mà esquerra al govern d’Erdogan per avançar en aquesta direcció si no vol decebre les esperances creades entre els kurds.

Turquia té davant seu una oportunitat històrica. La solució del problema kurd en aquest país mai havia estat tan aprop. És justament ara quan els governs europeus i les ONG occidentals haurien de ser més actives per donar suport al govern turc i a la societat civil (turca i kurda) cansada d’un conflicte que a més de provocar víctimes, centenars de milers de desplaçats i la destrucció d’una bona part de les zones rurals kurdes, també ha comportat l’empobriment democràtic del país.