Miquel Angel Prieto EdO

Article d'opinió de Miquel Àngel Prieto, membre de Justícia i Pau Barcelona.

 

Limitacions a la certificació dels diamants de sang

Ben aviat es commemorarà el trentè aniversari de la fi de la guerra freda. El resultat va ser la inqüestionable hegemonia política i militar dels Estats Units d’Amèrica. Aquest desenllaç va facilitar l’extensió progressiva, quasi arreu del món, del sistema capitalista en la seva forma més liberal.

L’ortodòxia econòmica manté que si els governs estableixen un marc institucional i legal favorable per a la inversió de capital i la lliure empresa, la lògica del sistema farà la seva màgia: s’incrementarà la riquesa del país i es distribuirà entre la població en forma de creació d’ocupació, millores salarials, infraestructures, més i millors béns i serveis, etc.

Tanmateix, en alguns països, la fi de la guerra freda no va significar el començament d’una transició política i econòmica cap a la democràcia liberal de mercat, sinó l’agreujament de tensions internes, l’esclat de la violència armada a gran escala i la proliferació d’actors internacionals públics i privats a la recerca d’influència política o beneficis econòmics. Alguns dels casos més punyents es van viure a finals del anys 90 a l’Àfrica Occidental.

Enmig de les guerres civils que provocaven milers de morts i desplaçats, empreses de capital occidental adquirien recursos naturals preuats, com els diamants, en zones sota control de grups rebels.

En aquests casos, paradoxalment, la falta de govern efectiu i de regulació internacional, juntament amb les facilitats operatives per a la circulació internacional de béns i capital, permetia a les empreses, integrades en xarxes criminals, obtenir grans beneficis. Les violacions dels drets humans, la falta de consentiment i altres formes de violència contra la població de les zones d’extracció quedaven fora del focus d’atenció. Arreu del món, els diamants de sang arribaven sense obstacles als consumidors finals.

Les campanyes de denúncia d’entitats no governamentals van començar a fer posar de tots colors els empresaris i a posar en risc la seva reputació i negoci. Alguns Estats i organismes intergovernamentals es van mostrar preocupats per l’impacte negatiu sobre les poblacions o per la proliferació de grups armats i altres actors a l’ombra que no sempre podien controlar. Les Nacions Unides van aprovar el 2003 una resolució que establia un mecanisme de cooperació intergovernamental per a la certificació de diamants destinats a la importació i l’exportació, anomenat procés Kimberley. El mecanisme contempla la participació de tres tipus d’actors diferents: administracions estatals de la majoria dels extractors, exportadors i importadors, la patronal del sector del diamant i, en qualitat d’observadores, entitats no governamentals.

Semblava que l’acció concertada de governs compromesos, sota l’autoritat de l’ONU, i amb participació de la societat civil organitzada era capaç de regular i limitar l’impacte negatiu de les formes més depredadores d’obtenció de beneficis que la fi de la guerra freda i l’acceleració de la globalització havien propiciat.

Però, la darrera cimera del procés de Kimberley ha conclòs, en opinió de les entitats no governamentals, amb resultats decebedors. El procés de reforma iniciat fa tres anys no ha donat fruit i és manté en exclusiva l’únic supòsit que activa la prohibició de comerciar amb diamants: l’ús per al finançament de rebels que persegueixen, mitjançant un conflicte armat, el derrocament d’un govern legítim. Els abusos comesos per actors no qualificats de rebels o altres formes de violència, que no impliquen conflicte armat contra un govern, no comporten prohibició d’importar o exportar diamants.

A manera de conclusió avanço una tesi sobre una de les possibles causes del fracàs de l’ampliació del mecanisme de certificació.

En acabar la guerra freda, el multilateralisme semblava capaç d’oferir algunes respostes als riscos d’un capitalisme desenfrenat en un món amb moltes fragilitats. Actualment, però, una nova geopolítica ja es fa visible i adopta la forma de les guerres comercials. Sovint, Xina i EUA protagonitzen l’enfrontament, però en el fons condiciona les relacions bilaterals de tots els països integrats en l’economia mundial i el comportament de les grans empreses transnacionals. El marge d’actuació i l’autoritat d’organitzacions multilaterals s’ha reduït.

En el cas del procés de Kimberley, com en el d’altres reptes globals, la falta de consensos internacionals perjudica especialment les poblacions més vulnerables, a les que cap Estat o empresa té en compte en els càlculs per incrementar el poder polític o els beneficis econòmics.

 

Miquel Àngel Prieto