Laura Ribera EdO Article d'opinó de Laura Ribera Barniol, membre de Justícia i Pau Barcelona.

El passat 13 de febrer la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va dictar sentència en relació a una pràctica que és qüestionada des de fa més de dues dècades. Fins ara, el principi que marcava el dret humanitari internacional indicava que quan una persona estrangera arribava a territori europeu, la seva possible expulsió havia de dur-se a terme a través d’un seguit de tràmits que haurien d’evitar que aquesta persona fos posada en risc. La sentència, però, hi ha afegit que si la persona que està sent retornada ha accedit a territori de la Unió Europea de manera irregular i no ha demostrat la impossibilitat d’accés per les suposades vies legals, la legislació comunitària no està feta per a aquesta persona.

 

Aquesta sentència suposa un canvi de criteri respecte a la condemna que el mateix organisme va emetre el 2017 contra l’Estat espanyol per retornar el 2014 dos joves, N.D. i N.T, que havien intentat saltar la tanca de Melilla. Aquest cop, la decisió empara les accions empreses pel govern i cita que en aquestes situacions les persones “es van posar elles mateixes en situació d’il·legalitat ja que van intentar arribar a Espanya de manera deliberada creuant estructures de protecció de la frontera de Melilla formant part d’un grup nombrós de persones i fent-ho per un lloc no autoritzat”. L’escrit, conseqüentment, suposa un clar aval a les devolucions en calent a les fronteres de l’Estat espanyol. Punt i final: aquesta sentència no es pot apel·lar.

Les devolucions en calent des de les tanques de Ceuta i Melilla no són una pràctica recent. Des de la seva finalització a finals de la dècada dels noranta, n’han dut a terme els successius governs encapçalats pel PP i el PSOE. Segons informacions de la Secretaria d’Estat de Seguretat l’any 2018 es van registrar 658 devolucions des d’ambdós punts fronterers, la qual cosa representa 51 devolucions més que l’any 2017.

Aquesta sentència ha sigut rebuda amb un rebuig frontal des de diferents parts de la societat: col·lectius de persones migrades, moviments socials en favor dels drets humans, entitats del tercer sector, el Consell de l’Advocacia Espanyola i l’ACNUR, entre molts d’altres.

A la pràctica, aquesta sentència es pot interpretar com que la “situació d’il·legalitat” de la persona migrant pot justificar qualsevol vulneració dels seus drets bàsics per part de l’Estat. I no és cap argument nou. Ja l’hem sentit d’altres vegades com, per exemple, en el cas del Tarajal (Ceuta). En altres paraules, si la regulació i protecció dels drets humans no s’aplica de manera universal, aquests només representen el privilegi d’algunes persones.

El 13 de setembre de 2017, l’actual president del govern espanyol, Pedro Sánchez, responia a l’activista Helena Maleno a través de Twitter dient que el seu partit “rebutjava rotundament les devolucions en calent”. El mateix partit polític va portar davant del Tribunal Constitucional aquestes pràctiques que s’incloïen dins de la Llei Mordassa ja que les consideraven fora de la llei. No obstant això, el digital eldiario.es afirmava recentment que després d’una reunió de l’Executiva de govern per valorar aquesta sentència es mostrava ferma a seguir aplicant els procediments que ja s’estan duent a terme però ara “amb major seguretat jurídica”. Malgrat que aquestes declaracions assenyalen cap a una altra direcció, aquest seria un bon moment perquè el govern sigui conseqüent amb les seves declaracions i el recurs d’inconstitucionalitat i ordeni posar fi a aquestes pràctiques. La clau definitiva però està en mans del Tribunal Constitucional que és l’organisme que decidirà a nivell estatal sobre la constitucionalitat de les devolucions.

És necessari canviar l’actual plantejament no només per una qüestió de coherència i dignitat sinó també perquè les suposades vies legals de les quals parla la sentència no són reals per a les persones que intenten accedir al territori.

Si ens fixem en el dret de sol·licitar protecció internacional, aquesta sentència no inclou la realitat i és que en els llocs habilitats als voltants de Ceuta i Melilla per tal de sol·licitar-la només s’han registrat 6,2% del total de demandes d’arreu de l’Estat des de la seva creació. És necessari posar de manifest que cap d’aquestes sol·licituds l’ha fet una persona procedent dels països considerats de l’Àfrica subsahariana*. Actualment, la llei no permet demanar aquesta protecció a consolats espanyols en els països d’origen. Per tal de fer-ho en les oficines indicades les persones subsaharianes han de passar primer pel pas fronterer marroquí. Les autoritats els ho impedeixen. És així com tant de manera fàctica com legal no hi ha possibilitats perquè els migrants i els demandants d’asil puguin fer-ho mitjançant les poques vies establertes.

Després d’analitzar aquesta situació sembla que el TEDH té un desconeixement total de les migracions, les seves causes, les condicions i de com les polítiques de control han fet estructural la irregularitat migratòria. Sembla una decisió totalment influenciada pel context polític europeu pel que fa a l’àmbit de les migracions, pensat des d’una perspectiva de seguretat.

La falta de vies legals continuarà obligant moltes persones a arriscar la seva vida per intentar accedir a territori de l’Estat espanyol. Perquè m’atreveixo a afirmar que ningú arriba fins als voltants de Ceuta o Melilla, hi espera un temps en condicions deplorables per escalar una tanca de vuit metres plena d’espines, per no haver-se pres la molèstia de sol·licitar un visat en una ambaixada espanyola. No fotem!

*Utilitzo aquest terme per tal de facilitar la comprensió i cenyir-me al seu ús estàndard. Discrepo amb la definició generalista de països de l’Àfrica subsahariana.