Alex Masllorens EdOArticle d'opinió d'Àlex Masllorens, membre de Justícia i Pau Barcelona

Som enmig d’una pandèmia l’abast i les conseqüències de la qual encara no som capaços de valorar. No podem saber si aconseguirem aturar-ne aviat la propagació ni les pitjors implicacions que s’han augurat. De moment, això sí, ja n’hem pogut veure efectes molt evidents: els confinaments, les morts, la saturació d’alguns serveis que havien patit retallades, l’enfonsament de les borses (que, tot s’ha de dir, sempre han anat a la seva)...

Com acostuma a passar davant de situacions inesperades, aquesta crisi està posant també en evidència el millor i el pitjor de la humanitat. Sense ànim de ser exhaustiu, penso per exemple en aspectes com: la qualitat dels serveis públics al nostre país i, encara més, la qualitat humana de la majoria del personal d’aquests serveis, malgrat el mal tracte i la desatenció dels darrers anys; molts senyals inequívocs de solidaritat, intrafamiliar, entre veïns i veïnes, dins de les comunitats escolars... i una cara amable i cívica de resposta ciutadana responsable i madura. Hi ha múltiples exemples que ens fan sentir prou orgullosos com a comunitat. I hem percebut, malgrat tot, una bona coordinació entre els diferents òrgans i nivells administratius.

A l’altre plat de la balança, estem descobrint també molts mals exemples de com les situacions de pànic o paranoia col·lectiva fomenten les pitjors expressions de l’individualisme. Per exemple, sobre el paper cada cop més trist d’alguns mitjans de comunicació (bo i de servei públic en altres, cal remarcar-ho) o la irresponsable i ben sovint perillosa utilització, a vegades molt malintencionada i gens innocent, de les xarxes socials. També hem pogut constatar la dificultat d’alguns responsables polítics per coordinar-se amb la resta i prescindir, per una vegada, de protagonismes malsans. O la tan coneguda pretensió de “socialització de les pèrdues”, d’aquells poderosos que quan tot els bufa a favor pensen que no cal posar cap límit a la seva acumulació de riquesa.

I al darrere de tot, un cop més, la sensació de desprotecció que han sentit capes importants de la població que són més vulnerables que les altres. Allò que abans se’n deia la diferència de classes. Davant de l’emergència, unes persones ho tenen molt més difícil que les altres per aplicar les normes en el seu entorn i per poder viure la pandèmia amb un cert equilibri emocional i econòmic. Com sempre passa, aquesta crisi ha afeblit els qui ja eren més febles.

I allò que no hauríem de desaprofitar: aquesta emergència global podria ser una ocasió immillorable per repensar els nostres valors i prioritats vitals, com a individus però també com a societats. Revisar l’organització de tot allò que és públic, la redistribució dels recursos... analitzar com aquells mateixos que fomentaven retallades en serveis bàsics i qüestionaven l’estat del benestar han posat en valor l’autoritat i la intervenció de l’Estat i la bondat i necessitat dels serveis públics. En definitiva, tornar a posar en el centre de les polítiques socials i econòmiques les persones i donar el màxim valor als impostos com a font bàsica de redistribució de la riquesa i de foment de l’equitat.

 Àlex Masllorens