Ignasi Dies, membre del CIRK (20/04/2009)
1975: mentre Espanya enceta una complicada transició cap a la democràcia, el Marroc s’annexiona els territoris espanyols del Sàhara Occidental, tot ignorant les resolucions de les Nacions Unides (...)
Ignasi Dies, membre del CIRK / 20/04/2009

1975: mentre Espanya enceta una complicada transició cap a la democràcia, el Marroc s’annexiona els territoris espanyols del Sàhara Occidental, tot ignorant les resolucions de les Nacions Unides -més de 50- en favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble sahrauí. Comença així un enfrontament que suposarà l’ocupació de dues terceres parts d’aquest territori per part de les tropes marroquines.

Les nostres vacances d’estiu del 2008 comencen amb un atípic vol a Laâyoune, l’antic El Aaiún, capital del Sàhara Occidental, on tenim concertada una trobada amb activistes dels territoris ocupats de l’Associació Sahrauí de Víctimes de Violacions Greus de Drets Humans comeses per l’Estat Marroquí (ASVDH http://asvdh.net). La cita es materialitza d’una manera certament inquietant: davant d’una cèntrica benzinera tenim instruccions de seguir un home que ha de portar una bossa negra. Així ho fem i el personatge ens du un parell de carrers més enllà. En girar una cantonada ensopeguem amb ell i, mentre repassa la zona amb la vista, ens dóna la benvinguda. Ens indica que cal extremar les precaucions ja que les autoritats assignen vigilància a tots els estrangers.

Durant dues intenses jornades a casa del Brahim Dahane, president de l’associació, coneixem familiars i amics; els uns activistes, els altres membres del moviment polític i armat Front Polisario. Un d’ells és en Brahim Sabbar, famós pres de consciència que acaba de ser alliberat. Lluiten per treure a la llum un trist fenomen que es porta a terme al Sàhara de manera habitual des de fa dècades: les desaparicions forçades. Un dia qualsevol els gendarmes marroquins t’enxampen en una manifestació o bé apareixen a casa teva i s’enduen part de la teva família. Durant períodes de captiveri que poden superar els deu anys ningú dóna explicacions als teus familiars sobre la teva situació. Els detinguts són confinats en presons secretes on els sotmeten a tortura psíquica i física constant, que inclou fins i tot violacions col·lectives de nens, adults i avis. En un país regit per una autocràcia absolutista de tarannà gairebé feudal que posseeix un dels pitjors índexs de respecte als drets humans del món, la impunitat de les forces de seguretat marroquines es veu accentuada per la passivitat de la MINURSO, missió militar de l’ONU que des de fa una dècada i mitja supervisa l’alto el foc entre el Marroc i el Front Polisario. Els oficials de Nacions Unides, a banda d’entretenir-se malmetent les pintures rupestres del desert amb els seus graffitis, organitzen les visites de familiars procedents de la zona alliberada, controlant el seu pas pel mur de separació de gairebé 2.800 Km (el més llarg del món) que el Marroc ha anat construint amb els anys. Dues terceres parts de l’exèrcit marroquí, que duplicarà la seva partida pressupostària aquest 2009, estan estacionades al Sàhara. Aquest esforç sobrehumà reporta a la monarquia alauita el control dels principals recursos naturals de la zona: els gegantins bancs de pesca de la costa atlàntica, on hi feinegen il·legalment vaixells europeus; i l’extracció de fosfats a Boucraa, jaciment on es concentren les tres quartes parts de les reserves planetàries d’aquests minerals, imprescindibles per a la síntesi dels fertilitzants químics que sustenten l’actual model alimentari global.

L’asfixiant situació de terror i aïllament que es viu als territoris ocupats només es trenca quan algun polític occidental s'hi desplaça ocasionalment per fer-se unes fotos al més pur estil Disneyland, sabedor que qualsevol altra informació referent al Sàhara és literalment censurada, sobre tot als mitjans espanyols. Tot el contrari dels territoris alliberats, més enllà del mur, als campaments de refugiats de Tindouf (Algèria), on es sobreviu únicament gràcies a la precària ajuda internacional. Malgrat ser l’indret del planeta amb més mines antipersona per habitant (artefactes que al desert es van movent amb les tempestes de sorra), poden viure en pau enmig de la precarietat de la inhòspita hamada. Uns i altres saben que, malgrat ser ciutadans de segona a la seva terra, tenen la raó i això els impulsa a viure en unes condicions tan difícils.

La freda nit del desert, que contrasta amb les altes temperatures diurnes, ens depararà una darrera sorpresa en comprovar a l’hotel que algú ha regirat completament la nostra habitació. L’endemà, mentre seguim en directe per televisió el cop d’estat que s’acaba de perpetrar a la veïna Mauritània, els activistes sahrauís ens confirmen que la policia acaba fent fora els estrangers tafaners. Abans de plegar veles preguntem als nostres amfitrions què podem fer des de Catalunya per ells. L’única cosa que ens demanen és que enviem observadors als judicis contra ciutadans sahrauís que es celebren tant al Marroc com al Sàhara. Ja als afores de la ciutat, en un dels controls militars els uniformats ens fan sortir del taxi compartit mentre juguen a retenir els nostres passaports durant una bona estona. En veure que som ciutadans espanyols (de ben segur fitxats) els soldats criden un home vestit de paisà que llueix ufanós una ronyosa metralleta, segurament un sahrauí col·laboracionista, que ens interroga en un pèssim castellà:

-¿A dónde vais?
-A Agadir.
-¿Qué habéis venido a hacer a Laâyoune? ¿Turismo?
-Sí, turismo.
-¿Sólo turismo?
-Sólo turismo.
-¿Seguro?
-Seguro.
-¿Barça o Madrid? *

* Els marroquins dels territoris ocupats acostumen a ser del Madrid, tot el contrari que els sahrauís, que es manifesten obertament culés.