Joan Gómez i Segalà, Secretari de la Junta de Justícia i Pau (24/02/2009)
El debat sobre quan comença i quan acaba una vida humana ve de llarg i va per llarg. I quan comença i quan acaba una vida humana digna, ja és per desesperar qui vulgui respostes fàcils, clares i ràpides.
Joan Gómez i Segalà, Secretari de la Junta de Justícia i Pau / 24/02/2009

El debat sobre quan comença i quan acaba una vida humana ve de llarg i va per llarg. I quan comença i quan acaba una vida humana digna, ja és per desesperar qui vulgui respostes fàcils, clares i ràpides. Ara que el debat torna a l’arena política, val la pena posar alguns punts sobre les is. 

En primer lloc, cal deixar de banda utilitzacions excessivament ideològiques com els qui posen com a exemple d’avortament abominable el que es provoca al vuitè mes d’embaràs. Si el fill no nat pot sobreviure fora del si matern, per definició no és un embrió, i per tant, tampoc no es tracta d’un avortament, sinó d’un assassinat.

En segon lloc, també per aclarir els termes, cal desterrar per sempre més el concepte de “defensa de la vida innocent”, perquè amb aquest concepte es dóna a entendre que tots els no nats són innocents, mentre que entre els ja nascuts n’hi pot haver de culpables mereixedors de la mort. És significatiu que els qui utilitzen aquest argument solen defensar amb més vehemència la vida dels embrions que la dels adults. I així trobem acèrrims detractors dels avortaments, que contemporitzen amb les inversions militars i tenen dificultats per condemnar totes les guerres. I això no té solta ni volta. Es pot discutir quan comença una vida humana, però aleshores cal defensar-la sempre amb la mateixa fermesa.

En tercer lloc, convé assenyalar la diferència entre l’àmbit polític i el moral, entre el públic i el privat, entre el dilema de la mare i el del legislador. Una opció moral no és corresposta únicament per una única opció política. Tanmateix, tampoc no li escauen totes.

Un cop fets aquests aclariments, és bo veure les diverses faccions en debat. Els qui tenen coneixements bioètics solen formular postulats finíssims, delicats i subtils, que serveixen més per a la reflexió que per a la seva aplicació directa. La majoria, en canvi, no en tenim coneixements, però sí opinió formada: terreny abonat per als judicis temeraris. I com a paradigma, els dels dos extrems que competeixen en la instrumentalització del dolor. 

Per un costat, hi ha els habitualment malanomenats antiavortistes, que seria més adequat anomenar-los propenalització, en ser això darrer allò que els caracteritza i els diferencia.

A l’altre extrem, els qui consideren l’avortament un dret, com si fos motiu de progrés social o orgull personal. ¿No és molt diferent tolerar i regular aquesta pràctica per evitar altres mals que elevar-lo a dret? Dependrà de la moral de cadascú valorar si els mals que ocasiona són menors o majors, però tanmateix, defensar el dret a l’avortament porta a una contradicció flagrant: es pretén negar que tot avortament és un fracàs humà? Es vol obviar que és fruit d’algun error? S’equipara l’avortament al dret a l’anticoncepció? Es tractarà com un recurs més de planificació familiar?

En no poder acordar quan comença la vida humana, potser seria més raonable optar per decisions prudents. Una decisió prudent és que ningú no confongui els seus papers. I com que existeix el principi de la separació d’església i estat, seria bo que cadascú es limités a emprar els mitjans que li pertoquen.

El govern no ha de frivolitzar ni banalitzar el sentit del dret a la vida que té per obligació protegir. Mentre no hi hagi consens entre especialistes, en l’opinió pública ni entre els principals actors polítics, potser n’hi ha prou en no sancionar. Promoure un dret d’aquesta mena sense un ampli consens pot provocar una fractura social que impedeixi de fer progressar un debat necessari i en constant evolució.

A nivell d’església, seria bo que tractéssim amb la mateixa contundència el dret a la vida de tota persona, hagi nascut o estigui encara en l’úter matern. Si es considera la fam un crim execrable contra el qual es lluita amb col·lectes i campanyes de sensibilització, per què s’hauria d’exigir penes de presó o excomunió per a les dones que avorten, així com al seus instigadors i còmplices?

¿Hi ha realment alguna institució eclesial que expliqui a les famílies el mal dels avortaments sense culpabilitzar-les? ¿Existeix alguna entitat que pressioni l’Estat perquè faciliti alternatives a aquestes famílies? ¿No serà que, a l’administració, li resulta més barat un avortament que no pas cap altra alternativa? De ben segur que existeix aquesta entitat antiavortista i antipenalitzadora, és a dir, compassiva amb les mares i els fills, però ara per ara, aquest no és el discurs dominant enlloc. I mira que sembla evangèlic!