Rafael Allepuz, president de Justícia i Pau de Lleida (27/01/2009)
El VI Informe sobre exclusión y desarrollo social en España 2008, l’anomenat Informe FOESSA, presentat a finals d’any, és un estudi molt exhaustiu i rigorós en el qual han participat (...)
Rafael Allepuz, president de Justícia i Pau de Lleida / 27/01/2009

El VI Informe sobre exclusión y desarrollo social en España 2008, l’anomenat Informe FOESSA, presentat a finals d’any, és un estudi molt exhaustiu i rigorós en el qual han participat més de vuitanta investigadors amb experiència i coneixement en el camp del benestar social sobradament reconeguda. A més, l’informe es presenta en un moment molt oportú per tota la informació que aporta desprès d’un llarg període de creixement econòmic. És de cabdal importància donar a conèixer que malgrat aquest creixement, tot i que amb alguns daltabaixos, les borses de pobresa i exclusió social han augmentat. La pobresa econòmica, que a principis dels anys 90, segons denunciava l’anterior informe, era del 18,5% de la població total de l’Estat espanyol, és en l’actualitat del 19,8%.

L’informe comença fent una denúncia del model de desenvolupament social adoptat a l’Estat espanyol, que coincideix amb l’existent a pràcticament arreu del món. Un model que confon el desenvolupament humà i social amb el creixement econòmic. Una mostra d’aquest fet és que a l’Estat espanyol des de l’any 1990 fins a l’actualitat el PIB ha estat el referent d’aquest desenvolupament en multiplicar-se per 3 i en ser el motiu de d’orgull i satisfacció de les classes dirigents polítiques (de les diferents alternatives que han governat alternativament durant aquest període).  A la vegada les diferències respecte la mitjana europea (UE-15, especialment) i la d’altres territoris més desenvolupats s’han anat reduint, fins al punt que en alguns àmbits polítics i econòmics es valora que l’Estat espanyol ha aconseguit la fita de ser l’octava potencia mundial (valoració de dubtosa credibilitat).

Els autors de l’informe, en base als resultats obtinguts, aposten per un model de desenvolupament basat més en potenciar les capacitats individuals i col·lectives de les persones que en el creixement econòmic.

La principal causa d’aquest desconcert entre creixement econòmic i augment de la pobresa està en la deficient distribució de la renda i de la riquesa que es van generant. En el cas de l’estat espanyol no arribem als nivells dels països en vies de desenvolupament i dels més empobrits, però és igualment denunciable que a casa nostra un 1% de les famílies acumuli el 12% de la riquesa total i que més del 78% del valor de les propietats immobiliàries, diferents de l’habitatge principal, quasi un 88% del valor dels negocis per compte propi i més del 92% del valor de les accions estiguin en mans del 20% de les llars més riques. També que el 10% dels treballadors assalariats siguin econòmicament pobres i que els salaris hagin perdut poder adquisitiu. Aquestes circumstàncies, a més de fer augmentar la pobresa, porten a generar un col·lectiu de població vulnerable que es troba prop del llindar de la pobresa, que l’any 2006 es trobava en els 6.895 euros anuals.

En aquest context, a més, les pautes de consum induïdes per les expectatives de creixement econòmic han portat a moltes famílies a dur a terme un nivell de despesa, basada en l’endeutament, que en quan la conjuntura econòmica canvia augmenten les dificultats per arribar a finals de mes. Des de les institucions financeres, des de la mateixa administració pública i de moltes entitats socials s’ha donat incentiu a aquest comportament, amb la falsa idea d’identificar felicitat amb abundància, gaudi amb possessió i èxit amb afany de lucre.

Si ens centrem en la realitat que tenim al nostre voltant observem que la borsa de població exclosa socialment i amb dificultats de supervivència no s’ha reduït, cosa que ha fet que des de Càritas i altres entitats d’acció social en cap moment s’hagi notat una davallada significativa de les atencions a prendre. És més, la denúncia i les crides d’atenció envers la permanent problemàtica social que genera la pobresa en les nostres societats han estat considerades més com a pals a les rodes del progrés econòmic i com a crítica destructiva respecte d’unes decisions preses correctament i orientades pel bon camí. Tot plegat, causat per una incredulitat basada en un “no pot ser” perquè Espanya i Catalunya anaven bé.

Ara, amb l’informe FOESSA s’obra una finestra que estava tancada i de la que no es trobava a faltar la seva llum, fruit d’una ceguesa interessada, i s’obren els ulls davant l’evidència de la seva coherència respecte els clars resultats d’una crisi econòmica colpidora, incapaç de ser prevista pel poder econòmic i polític establert, que fins i tot ara es manté en el seu status.

Es hora, més que mai, i amb el reconeixement d’haver comès errors, de vetllar preferentment pels interessos de les persones menys afavorides per la dinàmica interessada de la que tots hem participat. No podem permetre, perquè no és ètic, que les borses de pobresa i exclusió segueixin incrementant-se. Si en el període de creixement no han estat prou ateses no podem permetre que en l’actual període de crisi la situació empitjori. No podem acceptar impassibles el lliurament de milions d’euros dirigits a empreses privades, que en molts casos han estat les responsables de la situació actual, sense compensar, sobretot, a les persones més dèbils i vulnerables, com la gent gran, els aturats, els mileuristes (i treballadors amb salaris baixos, en general), les famílies monoparentals, etc. És de justícia atorgar-los-hi un lloc preferent.

Perquè no dotar de major poder adquisitiu als més necessitats? Continuaran trobant-se al marge de la dinàmica del mercat? Vol dir, tot plegat, que les coses seguiran igual que abans? És això el que es pretén?

Mai es tard per a reaccionar, per a canviar els objectius, per a tractar de reduir els efectes nocius d’una injusta economia, d’una presa de decisions equivocada, d’una ideologia dominant que s’ha demostrat demolidora pels seus efectes. No sols és moment de denúncia, és també moment de sensibilització i d’acció. No podem romandre indiferents.

Hem de manifestar en veu alta que tot i les dificultats ens mantenim esperançats en un món millor, que és possible, sempre i quan canviïn les regles del joc. Cal una major participació en la presa de decisions i donar veu a les persones sense veu en la nostra societat, a les que han de ser el centre d’atenció en els nous debats polítics i socials.

L’actual conjuntura ens brinda un panorama del qual no podem fer abstracció i del qual hem d’aprendre, tot i el mal fet pel camí, per no tornar a caure en els mateixos errors.