Jordi Calvo, investigador del Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs de Justícia i Pau. (17/11/2008)
Està el capitalisme en crisi, o es tracta només de la seva fase neoliberal, o millor dit, d’un aspecte d’aquesta, la globalització financera?
Jordi Calvo, investigador del Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs de Justícia i Pau. / 17/11/2008

Està el capitalisme en crisi, o es tracta només de la seva fase neoliberal, o millor dit, d’un aspecte d’aquesta, la globalització financera? Era la reunió del G-20 del cap de setmana a Washington, un Bretton Woods II –referint-se a la reunió del 1944, on es van crear les institucions financeres internacionals que haurien d’haver hagut de vetllar per l’estabilitat monetària (el Fons Monetari Internacional), el desenvolupament dels països empobrits (el Banc Mundial) i la facilitació de l’intercanvi comercial (l’Organització Mundial del Comerç, coneguda com GATT en aquella època).

En principi sembla que la reunió del G-20 no va ser un altre Bretton Woods i, en tot cas, millor que no ho hagi sigut, perquè una de les raons d’haver arribat al capitalisme actual és que aquestes institucions van néixer malaltes, al igual que les Nacions Unides (de la mateixa època), al igual que l’OTAN (també d’aquells anys) –aquesta malalta en essència per raons evidents–, també resultat del procés d’ordenament mundial immediat a la fi de la Segona Guerra Mundial. No sembla circumstancial que en una època en que el món sortia d’un terrible conflicte armat i en què les grans potències es trobaven en un moment de gran debilitat, la potència guanyadora, els EUA, confeccionessin unes institucions que, totes plegades, li han ajudat a convertir-se en la potència hegemònica del món d’avui en dia. Recordem que tant al FMI com al BM els EUA tenen poder de veto i que a l’OTAN són els líders indiscutibles (amb la meitat de la despesa militar mundial). A Nacions Unides i a l’OMC no exerceixen un poder absolut, però les fan servir per legitimar algunes de les seves polítiques.

Aquesta malaltia de les institucions financeres, polítiques i militars internacionals s’ha sigut principalment al trobar-se sota el control de l’estat capitalista per excel·lència, els EUA, on les polítiques de liberalisme econòmic són inqüestionables. L’aprofundiment en el capitalisme més feroç ha sigut la tendència que des dels Estats Units s’ha exportat a través d’aquestes institucions a la resta del món. És a dir, s’han generalitzat polítiques privatitzadores de sectors tradicionalment públics, i de desregulació dels mercats (financers, comercials i de treball), gràcies a les quals les empreses s’han convertit en els principals i més poderosos actors del món actual. La xifra de negoci de les 50 primeres multinacionals és més gran que el PIB dels 160 països més pobres del planeta. La qual cosa es converteix en un veritable problema si considerem que l’única raó de ser d’una empresa capitalista és la de “maximitzar el benefici econòmic”. Si a aquesta filosofia de treball li afegim la gran desvinculació entre els propietaris de l’empresa i els seus gestors, resultat de la manera en que estan pensades les empreses capitalistes, arribem a una situació en que es busca maximitzar el benefici el més aviat possible, perquè aquests gestors s’enriqueixin en el període de temps més curt possible. Cal dir que aquesta maximització del benefici a curt termini s’aconsegueix principalment explotant els recursos naturals i als treballadors.

Es per tot això que el capitalisme no necessita ser reformat o refundat, com molts tracten de fer-nos creure, sinó transformat. Perquè el problema de base del capitalisme prové de la seva mateixa concepció, en què el poder es troba en el capital i es distancia cada vegada més dels centres de treball, i per tant de les persones que gestionen i treballen a les empreses. Si a més a més, tal com ocorre en l’actualitat, aquestes empreses van aconseguint més poder que els estats, gràcies a les mesures neoliberals de desregulació dels mercats, privatització de serveis públics i minimització del volum i poder de les administracions públiques; una petita o gran reforma del capitalisme no solucionarà ni tan sols la crisi actual, sinó que agreujarà la crisi estructural del capitalisme que ha fet del món el més violent amb la natura i les persones de la història de la Humanitat. Transformem, doncs, el capitalisme, tal com proposen milers de moviments socials, ONG, sindicats i grups polítics alternatius. No és tan difícil, si a l’hora de prendre qualsevol decisió prioritzem les necessitats de les persones i valors com la justícia, la solidaritat i la pau. Construïm un sistema en el que maximitzem els beneficis, però no només l’econòmic, sinó el social, l’ecològic i l’humà.