Llorenç Olivé, membre de Justícia i Pau Barcelona (20/10/2008)
Som a finals d’any i s’estan debatent els pressupostos Generals de l’Estat. En un context general de crisi econòmica (...)
Llorenç Olivé, membre de Justícia i Pau Barcelona / 20/10/2008

Som a finals d’any i s’estan debatent els pressupostos Generals de l’Estat. En un context general de crisi econòmica internacional els diferents grups parlamentaris des dels seus diferents interessos particulars estan també aportant les seves propostes.

En ple debat de pressupostos hi tenim també tot el debat del finançament del país. En una situació d’ofegament econòmic i després d’un Estatut incomplet, ens trobem que els serveis bàsics per part de l’administració catalana estan molt infradotats. Salut i educació, que en tot cas en execució són competència de la Generalitat de Catalunya, pateixen aquesta situació. Els últims vuit anys haurien d’haver crescut en la mateixa proporció com a mínim en que ho ha fet la població del país. Si hem passat en aquest període dels escassos 6 milions de persones a superar els 7 milions, en la mateixa proporció el pressupost de la màxima administració del país i que gestiona aquests serveis bàsics com salut i educació també ho hauria d’haver fet, i tot això, més enllà del que cal és tenir un finançament just i el poder decidir per mitjà del concert econòmic.

D’anys però, sentim també el problema del finançament de les administracions locals. Sumides la majoria en una situació pràcticament de bancarrota. La primera administració de forma tangible, que qualsevol persona ens trobem com a ciutadans és l’ajuntament, l’administració local. Competència d’aquesta administració, és tot allò que passi al seu territori i a més ha de garantir entre molts altres, els serveis socials d’atenció primària. Un altre pilar fonamental de l’estat de benestar.

En un context d’ofegament de recursos, els ajuntaments han acabat condicionant la seva acció de govern o de l’execució de les polítiques que han de ser prestadores, als permisos d’obra i secundàriament als impostos que se’n generin després als contribuents sobre els béns immobles. Parlar de finançament també és parlar de les finances locals.

En els últims vint-i-cinc anys hem vist  com la superfície de Catalunya ha experimentat un creixement del 25% respecte del que hi havia de construït fins llavors. Aquesta situació, però no s’ha produït a altres països europeus com França, Itàlia, Gran Bretanya, Alemanya, Àustria, etc...on les lleis i el suport a les administracions locals és diferent. I on, sobretot, hi ha una consciència de la preservació del territori i del medi natural. Créixer i desenvolupament del país, ha d’anar conjuntament amb la qualitat de vida.

Des d’un finançament injust i molt insuficient s’han ofert els serveis bàsics que cal prestar per part del municipi, i també aquells altres que potser no eren necessaris però que també s’han volgut portar a terme. S’ha condicionat i venut el territori, patrimoni de tots, més enllà de la legítima propietat d’uns i de la possibilitat de refer les polítiques urbanístiques, pels altres, dels qui tenen la responsabilitat, i de debò, responsabilitat del govern municipal.

Ara més que mai hem de poder aconseguir una ordenació més acord en el territori. Potser és hora que ens preguntem perquè cada municipi ha de tenir el seu polígon industrial i el seu creixement urbanístic desaforat i actuem com a societat civil en contra d’això. No ens podem permetre més creixements com els de Santa Maria de Palautordera, Viladecans, El Vendrell o Torredembarra per posar alguns exemples o que a tots els municipis pràcticament de l’àrea metropolitana de Barcelona, però extensible des de Port Bou a Alacant, hagin desaparegut els espais agraris i naturals, agafant el tren no podem ni veure el mar.

Per això cal canviar el finançament de l’administració de la Generalitat i dels ens locals. Per tal de no condicionar més el territori, per poder exigir una ètica en com es planifica el país a tots els governants. Perquè les ciutats que fem avui són les que tindran els nostres fills demà, de la mateixa manera que nosaltres hem estat hereus del país que hem tingut.

I hem de demanar aquests canvis del finançament per justícia, a qui ho ha de fer des de la política, però també a tots nosaltres que hi estem obligats des dels nostres diferents àmbits de treball.


Llorenç Olivé