Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau de Barcelona (07/10/2008)
La greu crisi que pateix actualment el sistema financer mundial, gairebé sense precedents, l'evolució de la qual és ben incerta, hauria de portar a treure'n algunes lliçons importants.
Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau de Barcelona / 07/10/2008

La greu crisi que pateix actualment el sistema financer mundial, gairebé sense precedents, l'evolució de la qual és ben incerta, hauria de portar a treure'n algunes lliçons importants.

Com és sabut, l'origen de l'actual crisi financera es troba en una bombolla especulativa sobre el preu de l'habitatge als EUA (bombolla que també s'ha donat a casa nostra), que portà a la concessió massiva i frívola d'hipoteques, sovint per valor superior al de l'habitatge, a persones sense ingressos o amb risc d'insolvència.

Aquesta bombolla es traslladà a l'àmbit financer, en introduir-hi un enorme volum de títols innovadors i creatius que tenien com a base aquestes hipoteques, que paradoxalment gaudien de la màxima qualificació financera, i que començaren a circular intensament per la seva alta rendibilitat.

Aquesta introducció, resultat d'un clima especulatiu sense precedents, guiat per el desig de maximitzar beneficis financers, es feu a l'empara d'una creixent desregulació dels mercats financers i de relaxació de tots els controls, promoguda per uns governs nordamericans inspirats per la ideologia neoliberal (màxima llibertat al mercat, que ja s'autorregularà en benefici de tots).

Sembla que ningú va preveure que en un moment donat la bombolla petaria i que el preu dels habitatges (per diverses raons) començaria a caure, la qual cosa portà a un creixement de la morositat d'aquelles hipoteques (per què pagar un deute molt superior al valor del pis comprat?) i de totes en general i, en conseqüència, els títols començaren a perdre valor, fins no trobar ni comprador, generant greus pèrdues als inversors i fallida de nombroses entitats. De retruc, atesa la dispersió d'aquests títols per tot el mercat financer mundial, ha generat un crash bursàtil i un clima de desconfiança entre les entitats financeres (ja que no és públic qui té d'aquests títols "contaminats"), la qual cosa ha portat a una frenada dels préstecs entre elles i finalment dels préstecs cap a les empreses i els consumidors, fent que el mercat pateixi una greu falta de liquidesa i una desconfiança generalitzada respecte de la garantia dels estalvis.

El drama és que un mercat financer tan globalitzat fa que les conseqüencies s'hagin traslladat al sistema financer internacional i quan aquest no funciona (té el perill de colapsar-se), l'economia real i productiva en rep les conseqüències a la llarga, i fins i tot la pot paralitzar. Davant d'això, hem vist com el govern nordamericà i molts altres governs europeus, per evitar el colapse dels sistema han començat a rescatar entitats i injectar diners al sistema. En el cas del govern Bush, en contradicció amb la seva retòrica en favor de la restricció del paper de l'estat en el mercat, ha aprovat un pla per invertir una quantitat de diners sense prededents (700.000 milions de dòlars) en aquirir els actius "tòxics" i salvar entitats financeres, que està per veure si donarà els seus fruits i si el Tresor públic podrà recuperar a la llarga aquests diners. El Govern alemany dedicarà 28000 milions d'euros per salvar l'entitat Hypo. Altres governs europeus preparen també intervencions massives en altres bancs i avui mateix els governs de la UE han acordat elevar sensiblement la garantia pública dels dipòsits bancaris.

Davant de tot això, em sembla evident que:

1. S'ha ensorrat definitivament aquella màxima (cega i dogmàtica) del neoliberalisme, conforme la qual, la capacitat del mercat per autorregular-se amb la mínima intervenció pública porta necessàriament a un creixent benestar per a tothom. Un cop la situació es recuperi, no hem de deixar que els que defensin aquestes posicions continuin influint políticament com fins ara. Això no vol dir que no restem oberts a ser sempre vigilants amb les possibles arbitrarietats que sovint comet l'estat quan actua.

2. S'ha demostrat que el capitalisme financer, en la seva versió ultraliberal, és un perill públic, ja que porta a bombolles especulatives que a la llarga poden danyar tot el sistema econòmic i obligar a l'estat a suportar les pèrdues, de manera que, mentre hi ha guanys, van a butxaques privades i quan hi ha pèrdues, les assumim el conjunt dels ciutadans. El mercat financer no ha de separar-se mai de l'economia real, al servei de la qual es troba.

3. En conseqüència, és imprescindible que l'estat no abdiqui mai de les seves responsabilitats com agent regulador del mercat i redistribuidor de la riquesa, com a promotor i àrbit últim, en particular també en el mercat financer, amb un control estricte de l'activitat financera i bancària, amb controls ben efectius, que evitin o punxin de seguida qualsevol bombolla que aparegui i garanteixin la màxima transparència del sector financer. És el moment propici també per establir impostos sobre les transaccions financeres internacionals, per tal que reverteixin en els sectors més desafavorits del món.

4. Els estats s'han vist obligats a intervenir. i segurament calia que ho fessin i de forma urgent, perquè el caos en el sector financer no s'estengui i ensorri l'economia, però han d'actuar amb molt de compte de no acabar beneficiant a aquells que han estat responsables de la crisi i investigar a fons aquells comportaments que l'han causat, sigui per imprudència, irresponsabilitat o engany, sancionant-los adequadament d'acord amb la llei.

5. Finalment, s'ha demostrat també que quan hi ha voluntat política (en aquest cas, la por a l'ensorrament del sistema) els governs dels països rics o industrialitzats sempre troben diners públics disponibles, en grans quantitats, per actuar (en aquest cas per salvar bancs i injectar liquidesa a l'economia). Per tant, ja no aceptarem mai més cap excusa per exigir que aquests governs trobin diners per transferir almenys el 0,7 del seu PIB al desenvolupament (els EUA dedicaran a la crisi almenys el 3,5 del seu PIB i més de deu vegades el necessari per alimentar durant un any a tots els desnodrits del món) o per afrontar catàstrofes naturals, emergències alimentàries o la fam en el món.