Rafael Allepuz, Justícia i Pau de Lleida (29/09/2008)
El proper dia 7 d’octubre es commemorarà la Jornada mundial pel treball digne, en la qual es reivindica un treball digne per tots els treballadors i les treballadores (...)
Rafael Allepuz, Justícia i Pau de Lleida / 29/09/2008

El proper dia 7 d’octubre es commemorarà la Jornada mundial pel treball digne, en la qual es reivindica un treball digne per tots els treballadors i les treballadores a Catalunya i al món.

El manifest de la jornada estableix que “Davant la globalització estem obligats a intensificar l’exigència d’establir unes normes internacionals de treball que garanteixin l’extensió del benestar social i l’eradicació de la pobresa. Fins ara, només un determinat nombre de països ha aconseguit beneficiar-se de les oportunitats que ofereix la globalització i s’han incrementat les diferències entre els més pobres i els més rics. Alhora, com a norma general, també han augmentat les desigualtats en l’interior dels països”.

Sembla mentida que aquestes alçades encara estiguem plantejant-nos aquest tipus de reivindicació en societats desenvolupades com la nostra, on les desigualtats han augmentat també en el terreny laboral. Tots depenem del resultat del nostre esforç i treball quotidià i encara avui, al nostre país, hi ha treballadors i treballadores que no viuen dignament i amb condicions de treball precàries que no els garanteix un nivell de vida acceptable.

Estem en un moment important per plantejar-nos què entenem per treball precari i treball digne. La precarietat laboral s’identifica amb la temporalitat en l’ocupació, però no ho es tot. Hem d’entendre per precarietat laboral aquella situació en la que la persona que treballa ho fa en unes condicions que no li permeten prendre decisions sobre com planificar el seu present i futur i viu amb un recursos econòmics insuficients. Situacions com aquestes n’hi ha moltes.

Les dimensions de la precarietat que podem identificar són principalment quatre: la incertesa en la continuïtat en el treball, el volum i garantia insuficient d’ingressos, les condicions de treball inferiors i la insuficient protecció legal i col·lectiva. Aquestes dimensions es poden patir aïlladament o be de forma conjunta.

En el primer cas ens trobem amb aquelles situacions de treball temporal i amb les que la continuïtat no està garantida, tot i la contractació indefinida. Avui dia estem copsant com decisions empresarials de deslocalització i els efectes de la crisis econòmica porten a la destrucció de molts llocs de treball. Persones que sense preveure-ho veuen com estan desapareixent els seus llocs de treball quedant-se a l’atur i amb perspectives difícils de continuïtat laboral. Persones amb més de 45 i 50 anys a l’atur i amb dificultats de reinserció laboral.

Amb la segona dimensió ens trobem amb moltes situacions de persones que treballen i difícilment arriben a final de mes. Un terme que s’utilitza molt és el de mileurista, persona que treballa i rep un sou mensual proper als 1000 euros al mes. Amb una remuneració com aquesta, i segons la situació personal i familiar, és pràcticament impossible poder portar a terme un nivell de vida amb dignitat. A més, les estadístiques i l’observació del que passa al carrer demostren que, fins i tot, encara hi ha situacions de treballadors i treballadores que guanyen menys dels 1000 euros al mes. Ja voldrien ser mileuristes!.

Les condicions de treball inferiors es manifesten amb la pèrdua de força i presència sindical en les empreses i amb l’estratègia sindical a nivell confederal, més preocupada per la presència política que per l’acció reivindicativa. Tot plegat ha portat als treballadors i treballadores a perdre marge de maniobra en les negociacions sindicals i a sotmetre’s sense resistència a unes directrius empresarials orientades únicament a la maximització dels seus beneficis.

Finalment, la disminució dels costos d’acomiadament i les majors restriccions existents per rebre el subsidi d’atur han portat a una significativa desempara dels treballadors davant la protecció dels seus llocs de treball i les situacions de desocupació.

Tot plegat exigeix fer una reflexió seriosa i profunda sobre cap a on va el món del treball. Fa pocs dies des de la UE es plantejava la possibilitat d’augmentar la jornada laboral. El sol fet de plantejar-ho evidència la manca de sensibilitat obrera existent i posa de manifest que la idea que tot s’hi val si el capital ho demana es troba molt arrelada. Cal pensar i repensar en el treball.

Davant aquest panorama el manifest de la jornada declara que “És urgent que la importància del treball digne arribi a tot el món i es converteixi en una demanda global. És important que cada país es manifesti en el seu territori i concreti què vol dir treball decent, treball digne, com un element reivindicatiu propi i de solidaritat amb totes les persones treballadores”.