Jordi Tejel Gorgas, Coordinador del CIRK de Justícia i Pau (08/09/2008)
Després de la caiguda a l’Iraq del règim de Saddam Hussein el 2003, totes les mirades es van dirigir cap a Síria. Les raons eren múltiples. Com l’Iraq (1968-2003), Síria està dirigida des del 1963 pel partit nacionalista àrab Baas.
Jordi Tejel Gorgas, Coordinador del CIRK de Justícia i Pau / 08/09/2008

Després de la caiguda a l’Iraq del règim de Saddam Hussein el 2003, totes les mirades es van dirigir cap a Síria. Les raons eren múltiples. Com l’Iraq (1968-2003), Síria està dirigida des del 1963 pel partit nacionalista àrab Baas. A més, el règim sirià es trobava el 2003 entre els països que desafiaven l’hegemonia americana al món i els seus aliats regionals (Israel). Així, Síria donava – i continua donant – suport a milícies libaneses xiïtes i a l’Iran, a més de tancar els ulls davant el pas de centenars de jihadistes islàmics a través la frontera sirio-iraquiana.
 
Tot i així, cinc anys després, Síria no ha sofert cap invasió militar nord-americana i el règim de Baixar al-Assad sembla que s’ha estabilitzat després de quatre anys d’incerteses (mort de Hafiz al-Assad el 2000, la « primavera de Damasc » entre 2001 i 2002, caiguda del r`gim iraquià, mobilitzacions kurdes entre 2004-2005). És més, fent prova de sang freda, Baixar al-Assad ha cedit a certes exigències nord-americanes (major control de la frontera sirio-iraquiana) i s’ha acostat a Israel (per mediació turca) per assegurar la supervivència del règim. El que es podria interpretar com una concessió puntual és de fet, un signe més de les « traïcions » successives (socialisme, pan-arabisme, laïcisme, unanimisme cultural) del règim baassista per assegurar la seva durabilitat davant de l’oposició siriana i els « enemics exteriors ».
 
L’Estat sirià es va retirant progressivement de diferents àmbits de la vida social del país (economia, afers religiosos, etc.) per centrar-se en el control de l’aparell de seguretat, cosa que li permet de tallar de soca-rel tot intent par part de l’oposició de fer caure el règim baassista. És per això mateix que la violència de l’Estat des del 1982 (repressió massiva de la revolta islamista a Hama), s’ha fet cada cop més sel.lectiva. Dit d’una altra manera, mentres els diversos grups opositors (defensors de drets humans, islamistes, comunistes, nacionalistes kurds) no posin en perill l’estabilitat del règim, l’Estat es mostra permissiu. En el cas contrari, la reacció de Damasc és contundent, però limitada als « responsables ». L’empresonament dels líders del moviment democràtic (« primavera de Damasc »), l’assassinat d’intel.lectuals i opositors libanesos anti-sirians o del líder religiós kurd Mohamed Maixuk al-Haznawi entre el 2001 i 2005 en són alguns exemples. Aquest mateix mes d’agost, Maixal Tamo, líder d’un partit kurd, va « desaparèixer » de camí entre Kobane i Damasc. Dotze dies després, hem pogut saber que es troba a una presó de la capital sense càrrecs i a l’espera de judici.
 
Tot i així, la llista de presoners polítics es va allargant – 1.500 persones el 2007, segons Amnistia Internacional –, cosa que ens obliga a preguntar-nos quines són les possibilitats reals d’un canvi pacífic a països com Síria, on els règims autoritaris han aconseguit adaptar-se als canvis internacionals (fi de la guerra freda), regionals (fracàs del pan-arabisme, enfortiment d’Israel, invasió nord-americana de l’Iraq, retirada del Líban) i interns (transició del poder de pare a fill, consolidació de l’islamisme i d’espais culturals dissidents com el kurd o l’armeni) a canvi de mantenir un control de ferro sobre l’oposició. Ja que a casa nostra s’ha iniciat « un nou curs polític », estaria bé que les ONG i totes les persones interessades en la defensa dels drets humans, reflexionessin – una vegada més ?– sobre aquest tipus de qüestions en aquest « inici de curs ».