Ignasi Dies, membre de Justícia i Pau, i col·laborador del Centre de Recerca i Informació en Consum. (01/09/2008)
En un planeta on, segons els estudis de la FAO, es produeix un 10% més d’aliments dels que serien necessaris per nodrir tota la Humanitat, la present situació de crisi alimentària global, amb el preu dels aliments pujant...
Ignasi Dies, membre de Justícia i Pau, i col·laborador del Centre de Recerca i Informació en Consum. / 01/09/2008

En un planeta on, segons els estudis de l’Agència de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), es produeix un 10% més d’aliments dels que serien necessaris per nodrir tota la Humanitat, la present situació de crisi alimentària global, amb el preu dels aliments pujant implacablement arreu i abocant milions de persones a passar gana és un signe clar del mal funcionament del nostre model alimentari.

A priori hi ha tres causes immediates que poden explicar la crisi. Primer de tot tenim les classes mitjanes i altes dels dos gegants demogràfics mundials, la Xina i l’Índia, que s’estan començant a acostumar a menjar carn diàriament, com nosaltres, cosa que ha fet augmentar la demanda mundial de cereals en forma de pinsos per a l’alimentació animal. A continuació apareixen els biocombustibles, que ens intenten vendre com l’alternativa ecològica als carburants d’origen fòssil, obviant que la quantitat de gra necessària per produir el combustible necessari per omplir un sol dipòsit de cotxe mitjà seria suficient per alimentar una persona durant tot un any! I, finalment, es constata el trasllat de les inversions i l’especulació al mercat agrícola: en els mercats financers internacionals s’estan comprant ara mateix les futures collites de blat o arròs.

Ara bé, les veritables causes cal anar-les a buscar en l’estructura de l’actual model alimentari: un model neoliberal de caprici i opulència, que proporciona tot tipus d’aliments a preus assequibles a una petita part de la població mundial. Així, organismes multilaterals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç, poc democràtics i controlats per països rics i multinacionals, promouen l’obertura dels mercats dels països pobres, els quals, atrets per la necessitat de divises per saldar el seu deute extern, acaben sumint-se en un carreró sense sortida de conseqüències desastroses: empreses en mans estrangeres, cultius per a l’exportació, propietat de la terra reservada a una restringida oligarquia, i una mà d’obra camperola treballant en latifundis en condicions de semiesclavatge. Aquesta situació de col·lapse de l’economia camperola facilita, en conseqüència, la immigració massiva del camp a la ciutat, i de la ciutat als països rics. És el cas de l’arribada massiva d’immigrants senegalesos indocumentats a les costes de les Canàries els darrers anys mitjançant els cayucos. Fins a mitjans dels anys 90 del segle passat el Senegal mantenia certs nivells d’ocupació en el camp però quan el govern es va veure forçat a rebaixar els aranzels van entrar massivament en el país tomàquets europeus barats, molts d’ells procedents de l’Estat espanyol, i aus europees subvencionades la qual cosa va provocar la fallida del 70% de les granges de pollastre del Senegal. Milers de camperols empobrits van emigrar a la costa per tractar de guanyar-se la vida amb la pesca gràcies a un mar ric en bancs de peixos. Aviat, però, després d’un acord amb la Unió Europea van començar a arribar grans vaixells de pesca espanyols i francesos, dotats de la més moderna tecnologia, que han enfonsat la pesca tradicional dels vells cayucos. En conseqüència, els pescadors senegalesos han adaptat les seves barques per desenvolupar un negoci més lucratiu: el tràfic de persones. D’aquesta manera tenim actualment molts d’aquests camperols i pescadors senegalesos sense recursos recol·lectant tomàquets a l’Estat espanyol, o bé enllaunant-los a Itàlia.

Davant aquesta “pel·lícula de terror”, en un segle que ha començat sota els auspicis de la globalització, hem d’exigir als nostres governants una aposta clara en favor de la universalització del dret a l’alimentació. Això només es pot aconseguir mitjançant un control polític que permeti unes regles globals i locals de comerç justes. Per tal de donar significat al nostre vot hem d’exigir als polítics que ens representen apostes agosarades i coherència, més enllà de la mobilització en emergències alimentàries

La nostra actitud vital, a través d’un consum conscient i transformador, serà també un instrument poderosíssim per canviar les coses. Aquest camí haurà de fer-se a poc a poc, sense pors i amb passes fermes. Per arribar a ser ciutadans crítics i responsables en aquest sentit caldrà estar informats a través d’eines com la revista Opcions: http://www.opcions.org. Acabarem descobrint que el nostre consum haurà de reduir-se per tal que esdevingui just, tal i com van predicar ja el segle IV Sant Joan Crisòstom i Sant Jeroni, Pares de l’Església, en els seus sermons, que encara són d’actualitat.