Tica Font, vicepresidenta de Justícia i Pau (22/07/2008)
A les pàgines d’economia dels diaris i a les conferències a les quals actualment assisteixo sempre es fa referència a les repercussions que el fort creixement econòmic que han experimentat la Xina i l’Índia està tenint sobre l’augment del preus del petroli, l’acer, el ferro, el ciment, els cereals, l’arròs, la carn, etc.
Tica Font, vicepresidenta de Justícia i Pau / 22/07/2008

A les pàgines d’economia dels diaris i a les conferències a les quals actualment assisteixo sempre es fa referència a les repercussions que el fort creixement econòmic que han experimentat la Xina i l’Índia està tenint sobre l’augment del preus del petroli, l’acer, el ferro, el ciment, els cereals, l’arròs, la carn, etc. Els analistes comenten i ens il·lustren amb taules com la Xina ha passat a ser una important consumidora de petroli, de materials de construcció i d’aliments, és a dir, que el creixement econòmic d’aquests dos països ha comportat un increment en la demanda d’aquests recursos i conseqüentment una pujada en els preus dels productes més demanats. En definitiva, la Xina i l’Índia són culpables d’una bona part de la crisi econòmica mundial que patim.

Aquesta informació sovint sol ser comunicada amb un sentiment de terror, ens espanta que aquests dos països trenquin l’ordre internacional de repartiment de béns naturals. Fins ara teníem un equilibri en el repartiment de consum, els països rics teníem el dret de consumir el que volíem; tots els recursos del planeta estaven a la nostra disposició, simplement els havíem d’agafar; els països pobres tenien reservada la missió de la preservació de la biodiversitat, els boscos, etc. Ara bé, pel fet que la Xina i l’Índia incrementin els seus nivells de consum i trenquin l’ordre establert, això en les nostres societats genera culpabilitats i inquietuds.

Culpabilitat, no per part nostra. Ningú en els nostres països està posant de manifest que siguem culpables per haver establert un ordre mundial injust que exclou al 75% de la població mundial de poder consumir; la culpabilitat la situem cap al xinesos i indis; es diu que ells són els culpables de l’augment del preu del petroli i de bona part del l’augment del preus dels aliments, ja que ara comprem més gra i mengen més carn; ells són els culpables de trencar l’ordre mundial que nosaltres hem establert.

Inquietud social. Que apareguin consumidors nous es perceb com una amenaça al nostre estil de vida. El consum de petroli per càpita a Xina és unes 10-20 vegades inferior al consum d’un europeu o estadounidenc. Si la Xina i l’Índia consumissin el volum de petroli per càpita que consumeix Japó, la demanda dels dos superaria la demanda mundial actual. Si els dos països prenguessin la mateixa tassa de biosfera que un europeu, faria falta un altre planeta Terra sencer per a ells sols. Si en les properes dècades no descobrim un parell de planetes habitables (cosa dubtosa), els xinesos i indis no podran fer realitat les seves aspiracions de viure com un europeu.

Davant d’aquesta situació hi ha tres escenaris possibles: que els xinesos i indis renunciïn voluntàriament a les seves aspiracions de viure com un europeu, la qual cosa no suposaria cap problema, tot quedaria igual i tornaríem a la situació anterior (escenari improbable); que els xinesos i indis no renunciïn voluntàriament a mantenir un nivell baix de consum, en aquest cas els països occidentals podrien optar per la força militar i controlar aquells recursos naturals que considerem imprescindibles pel nostre estil de vida i mantenir-los a ells en un nivell baix de consum; o, finalment, que fem el més assenyat, és a dir, que els països occidentals disminueixin el seu nivell de consum i permetin que moltes persones d’altres països incrementin els seus nivells de renda i de consum.

Aquesta es la millor opció, però hem de treballar perquè aquesta opció representi una millor redistribució de rendes i consums. La reducció de consum a Occident ha de servir per reduir l’escletxa entre els més rics i els més pobres. Els occidentals hem de baixar els nostres nivells de consum, però hem d’evitar que això suposi que a la nostra societat milers de persones passin a viure en la misèria; com també hem d’evitar que solament un 15% de la societat xinesa gaudeixi del creixement del país i un 85% quedi reclosa en la pobresa. No és suficient plantejar una disminució del nostre consum perquè altres puguin consumir més si al mateix temps no plantegem i amb força una millor redistribució de les riqueses entre les persones.