Xavier Merino, membre de JP Girona (25/03/2008)
Joaquim Vallmajò, nascut a Navata, a l’Alt Empordà, va anar a Rwanda a finals de 1965 treballant incansablament pels pobres.
Xavier Merino, membre de JP Girona / 25/03/2008

La nostra generació no haurà lamentat tant els crims dels perversos com l’estremidor silenci dels bondadosos.Martin Luther King (1929-1968)


Aquests dies he assistit a una lectura dramatitzada fonamentada en l’Evangeli d’en Quim, d’Armand Duval i altres textos escrits per ell. Joaquim Vallmajò, nascut a Navata, a l’Alt Empordà, va anar a Rwanda a finals de 1965 i hi va romandre, treballant incansablament pels pobres, desplaçats i refugiats, fins a la seva detenció i mort, el 26 d’abril de 1994 a mans de l’FPR.

Les paraules d’en Quim tenen la virtut de qüestionar-me a fons. Un dels darrers paràgrafs que va poder escriure és: “Em quedo encara que hagi de morir, m’han amenaçat de mort dues vegades. Sabem que això forma part de la vida missionera. Sempre hem d’estar a punt per al martiri.”

El bisbe Jaume Camprodón, en la darrera conversa que hi va tenir, pocs mesos abans de la seva mort, veient tanta incertesa i risc, li va dir: “Si el conflicte s’agreuja, torna; aquí hi ha prou feina a fer”. I en Quim, amb una mitja rialla sorneguera, li contestà: “No hi enteneu res. És possible que no ens vegem més. Déu em crida des d’aquella gent”.

En Quim era del mateix curs que en Joan Alsina, un altre profeta màrtir de les nostres contrades, que va morir, fidel a l’evangeli, a mans de Pinochet. I ens en venen tants i tants, de profetes màrtirs, a la memòria: Oscar Romero, Juan Girardi. Pere Casaldàliga salvà la vida per error de qui l’havia de sacrificar i molts altres que no han mort però han patit persecució per fidelitat als més pobres i marginats. Religiosos i seglars, creients i ateus. El 4 d’abril serà el quarantè aniversari de l’assassinat de Martin Luther King, un altre profeta cristià, a qui pertany la frase que encapçala aquest escrit.

Malgrat els esforços de tanta gent, moltes vegades anònima, la situació del món no canvia i nombrosos conflictes armats s’allargassen i són silenciats pels mitjans de comunicació. El món ric, cada vegada és més ric, i el món pobre cada vegada més pobre. En nom de la seguretat i l’antiterrorisme reprimim l’allau d’immigració africana, asiàtica, llatinoamericana, que des de fa uns anys s’adreça cap a Europa a la recerca d’unes condicions de vida millors. Milers de persones moren en el llarg camí cap a aquest suposat paradís on, pensen, lliguem els gossos amb llonganisses.

A la mateixa Europa, a Catalunya, la diferència entre pobres i rics augmenta inexorablement i cada vegada són més el qui, a casa nostra, passen gana, viuen marginats, pateixen malalties mentals ocasionades per l’angoixa i el neguit, pel despreci amb que són mirats per la resta de la societat. Fa pocs dies la Cambra de Comerç de Barcelona demanava congelació salarial. Veurem algun dia que demani la congelació dels beneficis dels empresaris?

Mentre passa tot això, podem romandre tranquils a casa mirant el nostre entorn més immediat o més llunyà? No ens cal una conversió profunda per esdevenir tots profetes i fer sentir, cada dia i arreu, la nostra veu conscienciadora i sensibilitzadora? Exigent de la igualtat de tots els éssers humans, siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin?