Emili Aldabó, membre de la Junta de govern de Justícia i Pau (25/02/2008)

Sovint sentim a parlar del deute extern dels països pobres del món. Però el països rics tenen deutes? I el que és més important, els paguen? Vegem-ho amb un exemple pràctic.

Emili Aldabó, membre de la Junta de govern de Justícia i Pau / 25/02/2008

Per poder conèixer quines són les relacions financeres entre els dos països comencem pel país “més clarament deutor”: Bolívia. Les dades oficials diuen que Bolívia devia, l’any 2003, 300 milions de dòlars a l’estat espanyol en concepte de deute extern bilateral i multilateral . A banda, l’estat bolivià té un deute privat amb empreses espanyoles que ascendeix a 182 milions de dòlars.

En múltiples ocasions l’estat espanyol ha condonat part del seu deute a l’estat bolivià, sempre a canvi de “favors empresarials” emmascarats en el que s’ha anomenat “conversió del deute”. La conversió del deute per recursos, obertura de mercats, i interessos financers és una pràctica molt comuna que aprofiten alguns països “creditors” per aconseguir-ne beneficis dels països deutors que, d’altra banda, s’asseguren un ingrés del deute que d’una altra manera els seria difícil d’obtenir. La conversió del deute de l’estat espanyol ha permès a empreses espanyoles poder operar i beneficiar-se dels béns i recursos bolivians. Els diners en concepte de conversió del deute computen com a Fons d’Ajut al Desenvolupament (FAD), però aquesta pràctica, lluny d’alleugerir el deute extern dels països empobrits, pretén “internacionalitzar” el capital espanyol i enriquir les empreses privades.

Però com començàvem a apuntar, també podem inscriure Espanya a la llista de països en deute. El deute d’Espanya és una mica més subtil. Encara que, com que la gran majoria de països del món també té deute extern, aquest no seria el seu deute més important. En els darrers anys s’ha començat a parlar del deute històric i del deute ecològic que els països del Nord tenen amb els països més empobrits del planeta i, concretament, el que se’n deriva de les colonitzacions i de l’actual explotació dels recursos naturals.

Bolívia va ser colònia espanyola entre els anys 1539 i 1824. Durant aquest anys els espanyols van explotar les mines d’or i de plata de l’estat bolivià, i en transportaven gairebé el 100% cap a Espanya, des d’on es distribuïa per tot Europa. Existeixen arxius que certifiquen que entre 1539 i 1660 van atracar al port de Sevilla al voltant de 185.000 kg d’or i 16.000.000 de kg de plata. Més tard, quan l’or i la plata van ser més difícils d’extreure, es van explotar els boscos de fustes precioses de la regió de Cochabamba, i també el mercuri, l’estany, el cautxú, la quina, el salnitre i el coure. L’explotació d’aquests recursos, a part de no revertir de cap manera al creixement de l’estat bolivià, va deixar enrere milions de morts (es calcula que només a la mina de Potosí podrien haver mort al voltant de 8.000.000 de persones) i importants alteracions dels ecosistemes bolivians.

Si només comptéssim aquest deute històric, amb la dificultat que comporta posar preu a vides humanes, a trets culturals perduts i a desastres ambientals, ja podríem dir que clarament Espanya deu més a Bolívia que Bolívia a Espanya. Alguns estudis que s’han aventurat a posar un preu a aquest deute calculen que el preu dels metalls i altres matèries primeres podria superar els 120.000 milions de dòlars. Si aquí sumem les vides humanes i els desastres ambientals i culturals, la xifra podria arribar a superar els 350.000 milions dòlars, unes 1000 vegades el deute bolivià amb Espanya.

Però encara més, actualment, l’estat espanyol continua adquirint deute ambiental, social i econòmic amb l’estat bolivià a través de les empreses espanyoles que operen en aquest territori (sota l’empara del govern espanyol). En els últims temps hi ha hagut dos importants fronts oberts en aquest sentit. Són el que s’ha anomenat la guerra de l’aigua i la guerra del gas. En aquestes dues “guerres”, empreses espanyoles (Abengoa, , Repsol-YPF, ...) han volgut explotar, en condicions fora de la legalitat, recursos que els bolivians consideren propis i essencials, com són el gas i l’aigua de consum.

En el primer cas, el poble de Cochabamba va aconseguir revertir el procés de privatització de l’aigua potable que afavoria un consorci d’empreses entre les quals es trobava l’empresa espanyola Abengoa. En aquest cas, les protestes s’iniciaren per la falta d’acompliment en la millora dels serveis i per una alça injustificada de les tarifes als usuaris més empobrits. D’altra banda, la “guerra del gas” es va articular amb l’oposició popular a la venda de gas liquat de petroli cap als mercats mexicans i d’Estats Units a càrrec de diverses transnacionals petroleres, entre elles Repsol YPF. Aquesta venda constituïa un guany exponencial per les empreses estrangeres. D’aquesta manera, queden subratllats els impactes econòmics, socials i ambientals que ha tingut i té la inversió espanyola a Bolívia, realitzada en condicions d’enorme asimetria.

En tots dos casos sembla ser que el poble bolivià ha aconseguit fer-se càrrec dels seus propis recursos naturals, fent complir a les empreses explotadores les lleis que marca l’estat bolivià, però caldrà veure quant de temps dura aquesta situació i, en un poble tan castigat per l’espoli exterior, quant de temps triga a esclatar una altra “guerra”.