Rafael Allepuz, president de Justícia i Pau a Lleida. (08/02/2008)
Com que l’Estat no és una empresa privada, la idea de gastar menys del que s’ingressa és un error.
Rafael Allepuz, president de Justícia i Pau a Lleida. / 08/02/2008

Quan un Estat genera superàvit públic és perquè la diferència entre els ingressos i les despeses públiques és positiva, és a dir, s’han ingressat més diners dels que s’han gastat. Quin és l’objectiu de la despesa pública? Millorar les condicions de vida de la ciutadania mitjançant diferents partides pressupostàries, entre les que es troben les destinades a finançar el benestar social.

És evident que per poder gastar cal ingressar i, com que l’Estat no és una empresa privada, ni s’ha de gestionar com a tal, la idea de gastar menys del que s’ingressa (generar superàvits) és un error. Quan es produeix aquest romanent alguna cosa ha fallat, és a dir, que alguna despesa ha estat insuficient i, per aquest motiu, el benestar social no és òptim. Si el president Rodríguez Zapatero, candidat a la reelecció, tingués un mínim de referència progressista no hauria presumit d’haver aconseguit un superàvit públic durant el període del 2007.

Recordem que a la nostra societat tenim prop d’un 20% de població econòmicament pobra, formada principalment per gent gran amb nivells baixos de pensions (sobretot dones vídues), gent jove amb poques possibilitats d’autonomia personal i immigrants nouvinguts amb dificultats d’inserció social. Igualment, l’Estat espanyol és dels que menys diners destina a educació i a les universitats si ho comparem amb la mitjana europea; dels que destina menys finançament a infrastructures (recordem el que s’ha estat vivint en els darrers mesos a Barcelona i les seves rodalies); dels que destina menys recursos a R+D+I, ja que ens trobem a la cua de la recerca científica europea i, finalment, dels que destina menys diners a la sanitat pública (a més d’anar privatitzant serveis sanitaris).

Com pot ser que amb les deficiències estructurals que tenim encara es pugui presumir de generar superàvit públic? La resposta és clara: després de molts anys de finançar els dèficits públics que tant van ajudar a desenvolupar l’Estat del benestar, la ideologia neoliberal sorgeix i s’imposa com a contrapunt. La lògica capitalista no entén que els rics financiïn els serveis i el desenvolupament humà dels més pobres. Aquesta lògica estableix que els rics ho són perquè saben fer molt bé les coses, saben administrar i gestionar, cosa que no saben fer els pobres.

El dèficit públic provocat pel finançament de serveis públics bàsics, que manté la població més desemparada, no ajuda al creixement econòmic basat en l’ànim de lucre sense limitacions. Aquest ha de ser el veritable objectiu de la política econòmica i al qual han de servir els ingressos públics. Des d’aquesta perspectiva, el superàvit públic respon a la lògica més estrictament neoliberal. Així doncs, res de progressisme.

Igualment, la proposta de repartir els diners d’aquest superàvit és una mesura insultant per la població que els rebrà, i molt més per a aquella que queda fora del repartiment, com és lògic. Per què tornar uns diners que “sobren” com a conseqüència d’una mala gestió de les finances públiques? Si hem pagat impostos perquè ens correspon, i si el sistema impositiu és progressiu (tot i que l’actual sistema impositiu espanyol és de dubtosa progressivitat), per què tornar els diners? Des de la meva percepció es tracta d’una mesura pròpia del més pur autoritarisme, una mesura paternalista, un repartiment d’allò que “sobra” com si d’una almoina es tractés o d’una compensació per haver estat bona gent i haver votat a qui pertoca.

Jo no vull que em tornin els diners. He pagat els meus impostos, he complert com a ciutadà i vull que els meus diners i els dels meus conciutadans es destinin a finançar despesa pública, aquella despesa que ha de solucionar els problemes més importants de la meva societat. Vull un present més just, pacífic i igualitari, i vull un futur més sostenible, que només s’aconsegueix amb polítiques de despesa social i mediambiental. Sense diners això no és viable. Per tant, hem d’exigir més despesa pública i menys caritat.

Sóc objector fiscal, és a dir, deixo d’ingressar aquells diners que serveixen per a finançar la despesa militar, i els destino a altres usos més pacífics. Si guanya el PSOE les pròximes eleccions, podré objectar de rebre els diners públics que em pertoquen i demanar que els destinin a altres usos més eficients?