Jordi Tejel, coordinador del CIRK (18/01/2008)
Tot sembla indicar que avancem un altre cop cap a un Iraq centralitzador i autoritari amb la complicitat dels EUA i la passivitat de la UE.
Jordi Tejel, coordinador del CIRK / 18/01/2008

Mentre l’atenció internacional a l’Iraq se centra sobretot en la xifra de víctimes des de l’ocupació nord-americana del 2003, un procès polític lent però alarmant s’està consolidant a costa, una vegada més, dels kurds: el retorn dels ex-baassistes al davant de la política iraquiana i, en general, el retorn del nacionalisme àrab més centralitzador.

Davant les dificultats per controlar militarment l’Iraq, els Estats Units estan realitzant importants concessions a diversos segments de l’oposició àrab sunnita. En primer lloc, Washington està armant tribus que havien estat fidels a Saddam Hussein i clans mafiosos sunnites per lluitar contra les unitats d’al-Qaida. La reducció dels atemptats de les cèl.lules islamistes tindrà doncs conseqüències nefastes per la reconstrució d’una cada cop més improbable democràcia en aquest país a mig termini. En segon lloc, l’administració Bush ha pressionat els seus « aliats » kurds perquè cedeixin i donin al govern de Bagdad sis mesos més per la celebració del referèndum que ha de decidir el futur de Kirkuk i d’altres ciutats petrolieres d’on els kurds van ser expulsats per Saddam Hussein a partir dels anys setanta. Tanmateix, cal recordar que el referèndum està inscrit a la Constitució iraquiana (article 140), acceptada democràticament el 2005.

En tercer lloc, els Estats Units han donat el vist-i-plau a la formació d’una nova coalició política al Parlament iraquià reunint partits xiïtes i sunnites amb un programa clarament centralitzador i contrari, per tant, a l’autonomia kurda. Per acabar de reblar el clau, des de principis de l’any 2008 circulen rumors sobre la substitució de l’actual president iraquià, Jalal Talabani (kurd), per Tariq al-Hashimi (àrab sunnita).

Tot plegat sembla indicar que avancem inexorablement altre cop cap a un Iraq centralitzador i autoritari amb la complicitat dels Estats Units i la passivitat ja usual de la Unió europea. Els kurds poden acabar pagant el preu de la « normalització » de l’Iraq. Es tractaria de fet, d’una nova traïció dels occidentals als kurds que, en una situació d’inferioritat davant els diferents enemics polítics (nacionalismes àrab, turc i iranià) i militars han hagut de servir els interessos de les potències mundials a canvi de promeses d’una veritable autonomia o independència que no acaba d’arribar.