Jordi Calvo, membre del Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau (21/12/2007)

Conclusions de la Conferència de Viena per la prohibició de les municions clúster

Jordi Calvo, membre del Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau / 21/12/2007

Del 4 al 8 de desembre de 2007 es va celebrar a Viena la III Conferència Internacional per a la Prohibició de les Bombes de Dispersió o bombes clúster. És la tercera trobada d’aquest tipus, després de la d’Oslo i la de Lima, i va finalitzar amb cert èxit, amb un fort consens en els temes d’assistència a les víctimes, neteja de les zones afectades, destrucció d’estocs i cooperació i assistència internacional.

La societat civil va participar a través de la CMC (Cluster Munition Coalition), que inclou prop de 200 ONG d’uns cinquanta països. A l’Estat espanyol, Justícia i Pau, la Fundació per la Pau, Greenpeace, el Moviment per la Pau, i la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat van unir esforços, assistint com una única delegació, per tal d’arribar a un consens sobre la prohibició d’aquest armament. El Centre Delàs va estar present a la conferència com a representant de Justicia y Paz-Espanya a la campanya espanyola per a la prohibició de les bombes clúster.

El segon dia de la Conferència de Viena va ser el més dens i important. La definició de les bombes de dispersió i la seva prohibició van generar un gran debat. Alguns països, com ara Alemanya, França, Regne Unit i els Països Baixos van qüestionar el text de la Declaració de Viena, intentant diferenciar entre bombes de dispersió dolentes i bones, com si fora possible! Es basen en les seves característiques tècniques, en criteris de fiabilitat i precisió, acceptant, això sí, un percentatge estadístic de fallida. Però aquesta diferenciació va ser negada per un informe presentat per la CMC i elaborat per un grup de recerca armamentística noruec on es demostrava que aquests mecanismes d’auto destrucció en realitat no són fiables, amb dades referents al Líban. Sembla que una conclusió possible pot ser que en cas d’haver-hi alguna excepció, el criteri aplicat serà que no causen un dany inacceptable a la població civil, una qüestió inacceptable, des d’un punt de vista humà, perquè, a cas hi ha algun dany acceptable a la població civil fet per qualsevol tipus d’arma? Sembla que pels productors i pels militars que fan ús d’aquestes municions hi ha un nombre de vides que val la pena que es perden per la salvació de les bombes clúster. No hi ha cap dubte que quan parlaven d’acceptar un marge d’ineficàcia de l’ú per cent, no es referien a que les morts i mutilats civils provocats per l’ús de les bombes de dispersió millorades tecnològicament foren conciutadans seus. Finalment, va haver més consens pel que fa a la importància de l’assistència a les víctimes causades per les bombes clúster, una reacció previsible dels països productors, que se senten responsables de l’ajut a les víctimes que produeixen les bombes que no volen deixar de produir.

Així i tot, l’últim dia la sensació d’optimisme era palpable, tant per part dels estats promotors com de la CMC. La Conferència de Viena es va tancar amb un augment espectacular de la participació estatal (en total cent trenta-vuit estats representats) dels quals prop de cent ja s’han involucrat en el procés. Àfrica, amb cinquanta-tres països representats, demanà la prohibició total de les municions de dispersió, sense excepcions. Els vint-i-un països presents d’Amèrica Llatina, liderats per Argentina i Mèxic, però amb la important absència de Brasil, productor d’aquestes municions, van estar molt a prop de presentar una posició comuna propera a la demanda de la prohibició total. Van mantenir també la proposta que ja van fer a Lima de fer de la seva regió una zona lliure de bombes de dispersió.

Un cop més, els estats occidentals van ser els que més problemes van posar al procés. Com hem dit abans, els països productors (amb el lideratge del Regne Unit, Alemanya i Suïssa) van centrar els seus discursos des d’un punt de vista militar, relegant a l’oblit la perspectiva humanitària. Els EUA, com s’esperava, no van assistir-hi, tal com va ocórrer amb altres grans productors mundials, com és el cas de la Xina i Rússia. En últim lloc cal destacar que la regió d’Àsia i del Pacífic ha acceptat gaire bé la total prohibició d’aquestes bombes, malgrat que el Japó, al ser un dels productors mundials, ha optat per una postura semblant a la dels països occidentals.

Ara la mirada es dirigeix a Wel·lington, on el procés continuarà el proper febrer amb negociacions que s’espera concloguin a Dublín al maig i amb la cerimònia de la firma del Tractat de prohibició de les bombes de dispersió o clúster, a Oslo, abans que acabi 2008. La qüestió per resoldre es si tractarà d’un tractat que busqui salvar vides humanes o, si com pretenen els països productors i els seus assessors militars, salvarà les bombes clúster.