Llorenç Olivé, secretari de la Junta de Justícia i Pau / 25/09/2013

L’any 1989 les Jornades catalanes de Justícia i Pau que es feien a Banyoles van tractar el fet de la immigració, de la immigració estrangera no comunitària. Feia poc més de dos anys que havíem entrat a la Unió Europea (ara que es parla tant de si hi podrem seguir sent o no en un futur), i Catalunya tenia un percentatge baix de població estrangera, que no arribava al 2%. La llei d’estrangeria, que tenia escassos quatre anys, feia interessant fer-ne una reflexió i Justícia i Pau de Girona feia temps que tenia un nucli de persones que treballava activament en l’apropament a les persones de diferents orígens.

Poc abans, el 1987 s’havia constituït la Fundació Ser.Gi (Servei Gironí de Pedagogia), que a finals dels anys vuitanta començava a treballar sobre la interculturalitat i l’atenció a les persones immigrades. I també aquell any 1989 es feia la primera edició de l’Escola d’Estiu sobre interculturalitat. Més tard es formaria el Grup de Recerca i Actuació amb Minories Culturals (GRAMC).

A Santa Coloma de Farners, una colla de voluntaris entre persones originàries del poble i d’altres vinguts de feia poc de Gàmbia formaven l'Associació Intercultural Samba Kubally el 1988. I la creaven per tal de treballar per la igualtat d’oportunitats de totes les persones, fent formació laboral, classes d’alfabetització en català i altres accions que ara en diríem per a la cohesió social.

Després arribaria, l’any 1992, "L'informe de Girona: cinquanta propostes sobre immigració", que feia una sèrie de suggeriments des de les  entitats per a l’acolliment de la població estrangera i la integració i la cohesió de la societat catalana. A partir d’aquí comencen a sortir el primer Pla Interdepartamental d’Immigració de la Generalitat i de diversos ajuntaments.

Ja feia una vintena d’anys que al Baix Llobregat i al Maresme hi vivien persones d’altres continents, els que ara en diem extracomunitaris, i que havien vingut per treballar en la construcció de l’autopista del Maresme i del que ara és l’AP7. Era una nova immigració que venia a fer el mateix que han fet les persones en altres processos migratoris anteriors, als anys seixanta i setanta, a principi de segle XX, o al XIX quan venien de les muntanyes i del camp a les grans ciutats industrials. Buscar una nova oportunitat.

En aquelles jornades de 1989 de Justícia i Pau, vaig tenir l’ocasió de sentir per primer cop la Teresa Losada. Em cridà l’atenció que ja portés més de quinze anys treballant donant suport des del voluntariat i des de la seva comunitat amb la població immigrada i de creences musulmanes. De fet, el 1977 ella creà Bayt al-Thaqafa (casa de la cultura). Després vaig conèixer la seva erudició i sapiència acadèmica des de la filologia i del coneixement en general de l’Islam i dels musulmans.

La Teresa Losada era perspicaç i incansable, i no defallia en el que ella veia que era important treballar. I la seva senzillesa feia que tant s’adrecés amb el mateix respecte a una persona que podem considerar que té molt poder i bagatge intel·lectual a altres que poden ser més humils i senzilles en la formació. Potser perquè era franciscana, o potser perquè aquest treball la va fer ser així.

A vegades pensem que qui treballa molt específicament amb un col·lectiu, el seu univers és només un i que no veu la visió global i la complexitat de tot; com si uns arbres li tapessin el bosc sencer. I oblidem en canvi que qui treballa des d’un col·lectiu i un objectiu concret, treballa des de la globalitat. És gràcies al treball d’aquestes persones que empenyen en el dia a dia, moltes vegades en silenci, que s’incorporen les polítiques necessàries en aspectes que sinó, no es coneixerien.

Una bona ocasió per acostar-nos a la Teresa, ara que ens ha deixat, és rellegir un quadernet de Cristianisme i Justícia, que el company Javier Alonso va fer l’any passat. “El diàleg de la vida quotidiana. El testimoni de Teresa Losada” és una conversa amable, que ens endinsa no en la erudita, sinó en el seu testimoniatge, perquè el sentit a la vida el donem cada dia totes les persones en les nostres actuacions.

Persones com la Teresa Losada fan entendre que pobles treballadors i humils com Sant Vicenç dels Horts vegin el futur amb optimisme, i que la realitat es pot canviar, també en moments de crisi.