Miquel Àngel Maria, membre de JP Menorca / 01/07/2013

 En general, solem identificar i diferenciar els creients segons la confessió o tradició religiosa a la qual pertanyem: aquest és catòlic, l’altre és musulmà, el de més enllà és budista. També fem aquesta distinció en relació a, diguem-ne, els credos no religiosos, com per exemple en política: som d’aquest o d’aquell partit, de dretes o d’esquerres, independentistes o unionistes. Al mateix temps, però, tots hem experimentat alguna vegada que ens sentíem més propers, més afins, a determinades persones d’una religió o una ideologia distintes de la nostra que a certs individus o col·lectius de la nostra pròpia confessió.

 El politòleg nordamericà William Connolly, que des de fa més d’una dècada explora els temes d’identitat i diferència en les societats pluralistes, afirma que les divergències més decisives no sempre les trobem en la diferència de credo, sinó molt sovint en la d’espiritualitat. Connolly posa l’exemple de qui, essent cristià, visqui la seva fe amb una espiritualitat arrelada en l’evangeli de Marc: en aquest text Jesús és un home qüestionat i qüestionador, gelós del secret messiànic, allunyat de qualsevol imatge de poder o de prestigi, conegut més  pels seus actes alliberadors que per les seves paraules, i identificat per la seva proximitat amb els marginats i exclosos. Aquesta imatge de Jesús durà a projectar un tipus de cristianisme i d’església, una espiritualitat, de característiques molt distintes a la d’un cristianisme basat en exclusiva en el Crist guerrer, excels i aureolat del llibre de l’Apocalipsi. Connolly, que demostra ser un bon coneixedor del cristianisme contemporani, concreta la seva distinció amb dos exemples: la teologia de l’alliberament enfront del moviment evangèlic conservador de matriu nordamericana, però cada cop més escampat per tota Amèrica Llatina. En aquest cas, diu Connolly, la qüestió més irrellevant és que tots dos confessin que Jesucrist és el Senyor: les diferències d’espiritualitat són molt més decisives.

 Connolly adverteix que seria erroni equiparar la seva distinció d’espiritualitats a la diferència ideològica. La ideologia és bàsicament un ordre mental, un conjunt de creences més o menys teòriques que pot tenir una o altra traducció pràctica. L’espiritualitat, en canvi, afecta molt més directament la manera de viure, de ser en el món, d’actuar. És més una qüestió de moral pràctica que d’adscripció doctrinal.

 D’aquesta anàlisi més o menys teòrica, William Connolly n’extreu conseqüències pràctiques i operatives. Recordem que és un autor nordamericà, i que parla sobretot de la realitat als EUA. Allà, diu, els sectors socials que professen una espiritualitat ultraconservadora, puritana, identitària, militarista, venjativa, han aconseguit organitzar-se i crear una “caixa de ressonància” social i política capaç d’influir de manera notable en les prioritats i orientacions de la política —en el sentit més ample— del seu país. En canvi, els qui participen d’una espiritualitat altruista, generosa, pluralista, igualitària, tolerant, pacifista, es troben atomitzats en mil i un grupuscles que els fa políticament irrellevants, en el sentit de poc influents a nivell social i institucional. La conclusió que treu Connolly de tot això és òbvia: és necessari crear una “caixa de ressonància alternativa” en la qual convergeixin les energies de tots aquells que, per damunt i més enllà de les seves diferències de credo, comparteixen un modus vivendi i, en el fons, una espiritualitat.

 Crec que no resulta forçat portar l’anàlisi de Connolly a les nostres latituds, i traduir la seva proposta a les necessitats socials i polítiques del moment històric pel qual travessa el nostre país. Perquè també aquí, o almenys a mi m’ho sembla, les energies dels sectors descontents amb l’estat de coses actual es troben disgregades, i ens costa trobar zones de confluència. Potser continuem prioritzant les distincions de credo, i menystenim els forts lligams que podríem teixir a partir de les afinitats espirituals i ètiques.

Ves per on, aquesta línia de pensament ens permet abordar des d’una nova perspectiva el vell debat entre els defensors de la dimensió pública de la fe i els partidaris de la seva privatització. Però això, és clar, ja seria tema per a un altre article.