Joan F. López Casasnovas, col·laborador de Justícia i Pau de Menorca / 03/06/2013

Ciutadà i ciutadania (‘conjunt dels habitants d’un estat o ciutat’) deriven de la paraula ciutat i aquesta ve del llatí civitas, -atis, que troba origen en el mot civis, parent directe del verb cieo (‘posar en moviment, agitar, fer anar i venir, cridar algú...’). Civis, ‘ciutadà’, partiria, doncs, de la forma del pretèrit perfet (civi) i així es veu que mereix el concepte de ‘ciutadà’ només la persona que es mou dins el col·lectiu humà, que se sent cridat a conviure, o sigui, a interactuar amb els seus propers; que no està en posa en la recerca del bé de la comunitat.

En aquest sentit, no em puc estar de recordar el concepte de ciutadania que tenien els grecs, si més no, els de la polis d’Atenes al segle V aC., el qual relacionava la idea de passivitat amb la idea d’inútil: ciutadans tranquils o ciutadans inútils? Es pot llegir a la famosa oració fúnebre de Pèricles [VegeuTucídides, Història de la guerra del Peloponès, II, XXXVI i ss].  A les polis gregues, els ciutadans que tenien drets (no era el cas de les dones, ni dels esclaus) es reunien a la plaça pública, l'àgora, per participar i discutir sobre els afers públics. Des d'aleshores, la democràcia (cratos ‘poder’ i demos ‘poble’ en el sentit d’espai de convivència) ha evolucionat radicalment; en molts aspectes millorant i, en d'altres, allunyant-se de la ciutadania. De fet, en l'actualitat, quan es parla de crisi de la democràcia s'acostuma a associar el desinterès dels ciutadans de la política amb la dificultat que tenen a l'hora de participar en els processos de presa de decisions. Això ho tenien molt clar els nostres avantpassats grecs: per implicar-se en les coses, cal ser-hi present i dir-hi la teva. En aquest sentit, el mot laos ‘poble, assemblea d’iguals i lliures’, es contraposa al de sacer ‘sagrat’. Una societat laica, republicana (com a factor de “res pública”) no deixa les decisions polítiques només en mans de “polítics”, de professionals, experts, tecnòcrates... per molt reconeguts que siguin. Deixar-ho així respondria a un esquema obsolet, que ja no funciona en el temps d'Internet, de la globalització i la complexa societat 2.0.

Per als grecs, viure junts no era solament compartir un mateix lligam familiar, ideològic o dinàstic, o ser conjuntament súbdits del mateix monarca o estar sotmesos a la mateixa autoritat; conviure volia dir ser ciutadans de la mateixa organització política o polis. Les relacions entre els homes s’havien de basar en la dignitat igual de tots; també es tractava de ser ciutadans d’una mateixa organització política, la qual és per al filòsof Aristòtil la ciutat, polis en grec. Aquesta abstracció és una utopia creadora, basada en la idea de la igualtat de tots els ciutadans com a tals ciutadans, siguin quines siguin les diferències i les desigualtat que els separen. En la similitud o semblança de tots, que és la base de la polis, radica la possibilitat de la philia, el vincle establerts entre ells, associats en una mateixa comunitat. Amb voluntat de diàleg.

Diàleg implica reconeixement de l’altre; acceptació de la diferència de criteris, de la discrepància; eliminació de prejudicis i capacitat de recepció dels punts de vista d’altri; creença que la veritat no és un absolut monopolitzat per qualcú, sinó una constant recerca...
Dins aquesta idea de cohesió social, que fa que el bé comunitari sigui objectiu principal de la política (vida en societat en el sentit més noble de la paraula) i del treball perquè ningú se’n senti exclòs, pren força el concepte de solidaritat. Només un simple tret fonètic (la sonoritat / sordesa de la –d- i la –t-) separa els mots solidari i solitari. Però en aquesta diferència fonològica s’observa un barranc de separació semàntica.  No estam tot sols, llevat que algú hagi optat per una vida eremita ( tot i així, des de la soledat hom pot ser solidari si troba la fórmula de participar en el bé comú ni que sigui de lluny estant!). Vivim en societat i hem d’implicar-nos-hi.  Dissoldre la persona en el no res, com un sucre en un cafè, fondre’s fins a desaparèixer ve a ser el solitus (d’on ve solitari). En canvi, l’adjectiu solidus, ‘sòlid’, vol dir ‘fort’ (consolidat, amb solidesa...). Llavors, la societat solidària manifesta la seva fortalesa justament per mor de la participació de la ciutadania en l’esforç conjunt. És així com ho expressa la dita popular: “la unió fa la força”. No soldats (d’un exèrcit, on cada militar rep un sou o soldada), sinó assoldats, units sòlidament per amor, per interès, per altruisme o pel que sigui si és una causa justa, i n’hi ha tantes!

Avui, que la por davant les precarietats, la inseguretat, la incertesa han esdevingut presència constant a les societats abans dites del benestar; avui, que som en la societat del 20/80 (una minoria d’opulents i unes masses subalternes lluitant per sobreviure), és oportú, més encara: és necessari i imprescindible, plantar cara i resistir. Els moviments socials estan fent una feina extraordinària de resistència. Açò és important.  Però cal fer més passes en la construcció. No n’hi ha prou amb la negació davant tantes retallades injustes i decisions equivocades. La participació civil (o sigui, ‘pròpia de ciutadans’) exigeix també fer propostes per modificar l’estat de desordre actual: el desordre neix i creix en la injustícia.