Miquel Àngel Maria, membre de JP Menorca / 15/04/2013

Pocs dies després de l’elecció del papa Francesc, el rector de la meva parròquia, Joan Febrer, m’expressava la seva satisfacció pels primers gestos d’aquest home. Petits gestos si es vol, però carregats de sentit. En Joan afegia que el papa Ratzinger ha treballat amb molta profunditat, però que tal volta ha descuidat les formes, i en la nostra època les formes són molt importants. Sembla que el papa Bergoglio ho entén, i sap que amb un gest senzill pot comunicar molt.

Hi estic plenament d’acord, i crec que aquesta qüestió marcarà la trajectòria del nou bisbe de Roma. En qualsevol cas, tan importants són les formes com el fons, i no podem perdre de vista que la nostra època es caracteritza per l’enorme quantitat de focs d’encenalls, de posats espectaculars que no tenen res al darrere, de gegants amb els peus de fang. Ep, no vull dir que em temi que aquest podria ser el cas del papa Francesc! En absolut: em sembla que els seus gestos són naturals, expressió transparent del seu fons.

No hi ha dubte que l’Església catòlica necessita un nou ‘aggiornamento’, i no cal que ara fem un llistat de coses a revisar, netejar, superar, transformar o liquidar. Fa anys que les veus més lúcides, pastorals, teològiques i profètiques, ens mostren els punts que s’haurien d’incloure en l’agenda reformista. Hi ha pluralitat de visions i propostes, és clar, i discrepàncies importants, però també moltes i gens menyspreables coincidències. Sigui com sigui, aquesta reforma haurà de tractar aspectes tant de forma com de fons.

Una mirada en diagonal a la història del cristianisme ens mostra que en els moments de crisi profunda, la clau de volta de les reformes capaces de treure l’Església del clot no ha estat mai una simple adaptació al llenguatge de l’època, una actualització de formes d’acord amb les modes i, per tant, més o menys efímera, sinó la tornada a les fonts. El Concili Vaticà II, que és el darrer procés de reforma dut a terme per l’Església catòlica, fou bàsicament una actualització del missatge de l’Evangeli concebuda a partir del retorn a les fonts: l’Escriptura, la tradició apostòlica, l’aportació sempre fecunda dels Sants Pares dels primers segles.

Avui, cinquanta anys després del Concili, ¿podem dir que aquest procés de reforma ha reeixit en el que pretenia? El professor Miquel Dolç i Dolç (1912-1994), el gran llatinista mallorquí, ja expressava alguns dubtes pocs anys després de la cloenda del Concili. Segons Dolç, hi havia un problema de fons i un problema de forma, i temia que la reforma conciliar es quedés en el terreny formal. En el seu diari personal va escriure: «penso que la crisi religiosa dels nostres dies és un fet inqüestionable. Són molts i complexos els factors que han provocat aquest allunyament de l’espiritualitat». Aquí apuntava, és obvi, a les qüestions de fons. Però afegia després: «Hem viscut massa de fórmules i de rutina, del Concili de Trento ençà. L’instint de revisió i de rebel·lió ens ha de portar encara molt més lluny, fins a escombrar una immensa fullaraca de prejudicis, de tesis gratuïtes, de contradiccions, de grans mots. Considero modestament que les reformes postconciliars afecten més les aparences (cerimònies, indumentària, bandejament del llatí...) que no pas les estructures o els continguts. De tot aquest embalum, allò que sempre m’ha seduït més és la figura històrica i humana de Crist: el seu missatge de l’amor, amb totes les renúncies, sense cap però».

És corprenedora la vigència d’aquestes intuïcions del professor Dolç, escrites fa més de quaranta anys. Crec que ens equivocaríem si el nou ‘aggiornamento’ que l’Església necessita es tornés a centrar en qüestions estilístiques i estètiques, en les formes externes, en la posada en escena, fins i tot en l’actualització del llenguatge. Un cop més, cal tornar a les fonts.

El Concili Vaticà II va ser l’eclosió d’un moviment reformista que venia d’enrere. Els treballs de recerca i formulació de molts teòlegs que promovien el retorn a les fonts, i que havien estat marginats durant l’època immediatament anterior al Concili, foren recollits per aquest i elevats a la categoria de documents magisterials de l’Església. Pens que ens equivocaríem si ara, amb l’elecció del papa Francesc, esperéssim que les reformes s’iniciïn per la cúpula. Avui torna a ser temps de sembrar, de crear, de proposar, d’obrir nous camins, temps de tornar a les fonts per guanyar-nos el futur.

És temps d’esperança. Estic convençut que molts dels qui han estat acusats d’heterodoxos, teòlegs i moviments eclesials que han estat empesos cap als marges en nom d’una comunió mal entesa i un govern eclesiàstic concebut com a poder omnímode i no com a servei, es poden veure reconeguts com els anunciadors d’unes reformes, de fons i de forma, que han de portar l’Església a una nova primavera.