Tica Font, membre del Centre Delàs de Justícia i Pau / 29/01/2013

Pau i Treva va ser un moviment social impulsat per pagesos i Església en resposta a les violències que ambdós sofrien per part dels nobles feudals. Els pagesos eren propietaris de la terra i al llarg del període de transició cap el feudalisme varen patir fortes violències amb la finalitat de desposseir-los de la terra i sotmetre’ls a servitud per part de la noblesa. En aquest context, pagesos i clergues comencen a reunir-se en assemblees enmig del camp. La primera assemblea de Pau i Treva va tenir lloc a Toluges (Rosselló) el 1027 i va estar presidida per l’Abat Oliba. Allà s’hi acordà que els habitants del comtat de Rosselló i de la diòcesi d’Elna no participaran en lluites en dissabte i diumenge, així com també s’abstindran d’assaltar clergues, esglésies, béns d’església o d’un monestir o persones que anessin o tornessin del culte. Aquells que no ho complissin, serien excomunicats.

Es varen establir les sagreres, un espai de 30 passes al voltant de l’església on no es podia portar a terme cap acte de violència. D’aquesta manera les sagreres esdevenen un espai on les persones i les propietats gaudien de certa protecció.

Les posteriors assemblees de Pau i Treva varen aplegar pagesos, clergues i nobles; eren espais on compartir problemes, visions, interessos, on es debatia i es pactaven reglamentacions que pretenien limitar les violències que patien. La “Pau de Déu” era el dret de refugi que concedia la sagrera a persones i propietats al seu interior. Aquesta pau prohibia assaltar l’església i la sagrera. Més tard es va incorporar la prohibició d’atacar les persones que anaven o tornaven dels mercats, dones, nens, etc. La “Treva de Déu” era la supressió de les lluites durant uns períodes prefixats, primer de dissabte a dilluns, més tard de dijous a dilluns o en períodes com Pasqua o Pentecosta. Per tant, Pau i Treva representa uns acords entre pagesos, clergues i noblesa que determinen els espais i els períodes de temps on no es farà la guerra.

Aquestes assemblees formen part de la història de Catalunya, de les nostres arrels i en aquest moment val la pena recordar el seu significat. Són espais de confrontació on s’aborden els diversos interessos, on s’exposen les visions diverses entre tots els actors implicats i on es pacten uns acords que tots han de respectar. Seguint aquesta tradició pactista catalana crec que fa falta cercar espais i actors amb els que aliar-se per trobar una solució a la insatisfacció actual catalana respecte d’Espanya.

El govern de l’Estat i el govern català, juntament amb tots els partits polítics, han de parlar, han de dialogar, han de negociar, han de pactar i arribar a acords racionals per evitar mals dels que tots en podem sortir perjudicats. En la crisi econòmica que estem sofrint seria irresponsable no trobar una sortida a la crisi política de relació Espanya- Catalunya. Per trobar sortides, cal deixar de desafiar-se, de llençar-se amenaces, de posar pals a les rodes, de fer-se la guitza mitjançant difamacions, incompliments o recorrent contínuament als tribunals. Tots sabem que res es construeix en contra de, sinó a favor de, però és necessari donar mostres de tenir voluntat de cercar solucions que satisfacin a tots. Davant de les demandes d’una àmplia majoria de la població de Catalunya, el govern d’Espanya no pot enrocar-se i no cedir ni un mil•límetre esgrimint la Constitució com si fos paraula de Déu i el govern català tampoc pot respondre amb nous desafiaments rupturistes. Si us plau, vostès que poden dialoguin!